Llegeixo a El Pregó que a França una dona s’ha postulat per ser la bisbessa de la diòcesi vacant de Lió. Es tracta d’Anne Soupa, coneguda teòloga de 73 anys, autora de diversos llibres, casada i amb quatre fills. Que sigui acceptada no hi ha cap possibilitat. En primer lloc perquè els bisbes els tria el papa d’una terna que li presenta el nunci del Vaticà del país corresponent. Però ella ho fa perquè, com ha dit, “Res no m’impedeix presentar-me i en canvi tot m’ho prohibeix”.
És una reacció contra la poca presència que té la dona en els càrrecs directius de l’Església catòlica. En ple 2020 i malgrat que fa uns anys que el papa Francesc va dir que aquesta situació canviaria, encara avui no hi ha cap dona al front d’un bisbat, cap dona capellana, cap dona que voti en un sínode. Anne Soupa és llicenciada en dret i doctora en teologia per l’Institut Catòlic de París, i fa anys que lluita contra la discriminació de la dona.
L’interès per aquest canvi li ve de jove. Pertany a una família creient i que quan va tenir el primer fill va pensar donar-li el millor i, examinant-se, va creure que el que tenia de més valor era la fe i la cultura cristiana. Des d’aleshores s’ha lliurat a aquest apostolat, oimés quan, com a biblista, veu en els evangelis que Jesús tenia un tracte normal i preferent amb les dones, en un època que la dona era postergada.
Penso que el papa serà molt lent, en canviar les coses, per la forta oposició de què és objecte des de dins mateix de l’Església. És des de baix, que els creients han de canviar-ho.
Realment és una dona valenta i fa molt bé de presentar-se com a “candidata” encara que només sigui per treure novament a la llum la manca de paritat i de no sé si dir de democràcia dins de l’Església. A poc a poc però amb fermesa, la societat va avançant en la paritat, en el respecte a la diversitat sexual i de famílies, però l’Església crec que només en la qüestió racial és progressista, i tampoc no sabria precisar fins a quin punt. Avui, a les institucions, a les empreses, als mitjans de comunicació se’ls valora pel que fa a la incorporació i a la visualització de la dona. I se’ls exigeixen avenços respecte al trencament de barreres cap als llocs de responsabilitat i de decisió perquè la dona hi pugui accedir cada cop amb més igualtat de condicions. L’Església, per la seva influència d’abast mundial i també pel missatge que predica d’amor i fraternitat especialment amb els febles, hauria de plantejar-se un nou “aggiornamento”. De vegades penso que el seu missatge en realitat va adreçat als països més massivament creients i practicants, països en general no gaire avançats en els aspectes esmentats. És com si en el fons ja donés per perduts els països on han canviat molt les coses socialment i alhora ha disminuït enormement el nombre de fidels. Potser m’equivoco, però ho veig així. I el Papa Francesc em sembla molt ben intencionat i que ha fet gestos molt valuosos,encara que potser es troba amb obstacles insalvables. Tot i que hi hi ha qui diu que hi ha més imatge humanitzadora que no pas acció decidida. I en tot plegat crec que alguna responsabilitat tenim també els qui en un moment donat, uns conscientment però molts inconscientment, ens vam allunyar de l’Església. També és cert que molts i moltes se’n van sentir expulsats per raons diverses. D’altra banda, segurament no hauria servit de res que ens haguéssim “quedat”, les constants reivindicacions dels sectors cristians progressistes -que fan tanta feina més enllà del marc eclesial, i que donen tan bona imatge de l’Església- sembla que no han estat escoltades. Però almenys l’Anne Soupa tindria més força i, com fem amb uns altres “temes” i amb unes altres figures internacionals amb les quals ens identifiquem, ara li estaríem fent campanya.
A través de la Mariona, ens arriba la campanya d’Anne Soupa, oberta a catòlics i no catòlics.És una satisfacció poder donar-li suport.
L’Agustina m’acaba de passar la noticia de la candidatura de l’Anne Soupa i no he dubtat ni un moment en donar-li support. Les dones tenim.molt a dir.