Sobre l’obra de Mn. Cinto (i 7)

Jacint Verdaguer el 1900 amb un grup d’amics a Montserrat

Marcelino Menéndez Pelayo (1902)

Ha muerto el poeta de mayor riqueza que ha tenido España. Verdaguer era en condiciones descriptivas  superior a todos los poetas castellanos, catalanes y portugueses. No hay lengua moderna que iguale a la catalana en poder y flexibilidad, tal como la maneja Verdaguer.

Joan Maragall (1905)

Perquè la glòria de Verdaguer, la gran, consisteix en això: en què en un temps en què la llengua catalana, per mancança de ressorts, estava partida en dues, la literatura arcaica i la dels baixos usos del poble, ell portant copsada en la seva ànima de poeta tota l’essència del nostre parlar que vivia en la llengua noble i popular ensems, alta i viva, és a dir, verament poètica, en boca del poble  del camp i de la muntanya, revifà el foc sagrat del verb català que brillà poderós, fonent en una sola vida poderosa aquella dualitat malastruga.

Joaquim Ruyra (1931)

Nat en una comarca pagesívola, relativament preservada de forasterisme, fou enconat  en una llet tan saborosa i ben olent de catalanitat, que sempre més restà perfumat el seu llenguatge. Cap dels seus contemporanis ni successors no l’han guanyat en el bell dir catalanesc, ni a saber donar a la nostra parla tanta dignitat i noblesa, ensems que una suavitat tan envellutada; i tampoc cap no l’ha superat en punt a puresa de lèxic i sintaxi.

Josep Carner (1944)

Creador de la nostra llengua literària, ànima gentil successora de sant Francesc i Ramon Llull, però amb prou genial ardidesa per evocar magnes cataclismes i tresques de guerra, minyó de pagesia i rei de dominis imaginatius on no es colgarà mai el sol, capellà sense gaire llatí ni teologia, però de textos que hom haurà d’estudiar mentre  viurà la llengua catalana, gloriós en les lletres universals i nàufrag en un miserable estany corromput.

Josep Maria de Sagarra

 No em dol afirmar que, si a mi em vinguessin un editors de molta exigència i demanessin el meu modest parer  per incloure en una autèntica antologia de lírics moderns una sola poesia, només una sola, que representés l’exponent màxim de tot el que hem fet els poetes del nostre país desde l’“Oda” famosa de Bonaventura Carles Aribau fins a la inquietud de les magres estones que vivim avui, jo, sense vacil·lar, no recomanaria el “Cant espiritual” de Maragall, ni “El Pi de Formentor” de mossèn Costa, ni “La Serra” de don joan Alcover, ni “La més perfecta” de Josep Carner, ni el millor “Somni” de Bofill i Mates, ni el poema que em semblés mès antològic de López Picó, ni la més profunda i cristal·lina estança de Carles Riba, ni aquells versos de Nadal de Salvat-Papasseit que trobo formidables. No; jo, encara que estimi molt i valori molt tot el que acabo d’anomenar, recomanaria simplement “Els dos campanars” de mossèn Cinto (…) i la meva consciència hauria quedat absolutament tranquil·la.

Josep Pla (1966)

Es dona per decisiu el judici segons el qual el millor llibre de prosa catalana del segle passat és el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, de Jacint Verdaguer. Sí, certament: l’itinerari té un gran valor normatiu, és escrit de la manera que la gent parla, però amb un cert estil. La seva importància és immensa. Verdaguer tingué el do de la llengua i escriví d’una manera –en prosa sobretot– que, donat el seu temps, ens sembla inexplicable. És el llenguatge dels pagesos del seu país (la Plana de Vic) passat a través del filtre de l’escriptor autèntic.

Els monestirs de Cuixà i Canigo, restaurats

Els dos campanars

Doncs, què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que umplies
aqueixes valls de salms i melodies,
la terra d’àngels i de sants lo cel?                                

… … …

Dels romànics altars no en queda rastre,                     
del claustre bizantí no en queda res;
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.
                       
Com dos gegants d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars;
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.                                     

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat.

… … …

Una nit fosca al seu germà parlava                             
lo de Cuixà: —Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava,
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.                                        

—Campanes ja no tinc —li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí—.
Oh! qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.                      

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren:
tu, que vius més avall, no els veus tornar?                         

—No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires obiro i llauradors;
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolços amors.                                   

… … …

Abans de gaire ma deforme ossada                             
blanquejerà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.                                      

Vaig a ajaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i, ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.                                                         

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.                               

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejat mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.                                     

Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.             

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

1 Comment on "Sobre l’obra de Mn. Cinto (i 7)"

  1. Agustina Rico | 14 Juliol, 2020 at 10:35 | Respon

    Magnífica sèrie sobre Verdaguer, incloses les fotografies que acompanyen el text. I un final rodó, amb el poema final de Canigó, i amb el recull de grans noms valorant l’obra del poeta i del prosista com a escriptor i com a creador del català literari modern. A Verdaguer se l’ha valorat també modernament com a polemista o periodista d’opinió per la seva sèrie d’articles “En defensa pròpia (Un sacerdot calumniat)”.
    Unes gloses per tornar a posar en valor aquesta enorme figura. Gràcies, Jaume.

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*