Mn. Cinto, un home estimat (6)

Jacint Verdaguer era fill de pares pagesos, i la fama l’elevà a un món que no era el seu. Als vint anys li premiaven dos poemes en els Jocs Florals de Barcelona i causà un gran impacte en la societat culta de l’època. Quasi adolescent, vestit de pagès, la gent s’adonà que el seu català  era una llengua nova, dúctil, rica i viva. De seguida els capdavanters del moviment de la Renaixença se’l van fer seu, prohoms del món cultural com Milà i Fontanals  i Marià Aguiló el van introduir en el món literari. L’ambició del jove poeta era enorme. De tot en feia un vers però somiava escriure un gran poema, enamorat com estava de l’Eneida de Virgili. Ell cantaria el descobriment del Nou Món, escriuria el gran poema de l’Atlàntida. I hi  treballà tant, que caigué malalt amb una greu anèmia cerebral.

Els metges li recomanaren l’aire salubre del mar, i s’enrolà com a capellà de barco en l’empresa naviliera del marquès de Comillas. Al cap de dos anys, en cessar del càrrec, el marqués el prengué com capellà familiar i li encarregà l’atenció de les famílies pobres, a les que ajudava. Verdaguer entrà en relació amb l’alta societat, contactà amb els prohoms del seu temps i es va fer amic d’escriptors, artistes, industrials, eclesiàstics i polítics, fins i tot de la ex-reina,  mare d’Alfons XII. Amb el marquès Claudio López va viatjar per mig món. Però el viatge que el va dur a Terra Santa el va fer adonar que aquell estil de vida distava molt de la vida de Jesús.

Jacint Verdaguer era un home senzill, ell mateix confessava que de Teologia en sabia ben poca cosa. Però era profundament creient, amb una religió pròpia de l’època de cristiandat, conservadora  i tancada, que veia com un mal la secularització de la societat, i pensà que la millor manera de fer-hi front era guanyar els pobres mitjançant la caritat. En la línia del bisbe Torras i Bages creia que els pobles els fa Déu i que la Renaixença triomfaria si la inspirava l’Església. Convençut que la caritat conquistaria els pobres, arribà a extrems un punt forassenyats, que l’enfrontaren amb el bisbe i el marquès i, rere d’ells, amb la Lliga, mentre que el proletariat, tant anticlerical, se’l va fer seu. Al final, tot i ser tan catòlic, acabà entenent-se amb els seus amics republicans, i enemistant-se amb els amics de la Lliga, fervents catòlics; perquè en Verdaguer va prevaldre l’amor, per damunt de la política.

La vida de mossèn Cinto passà per la glòria i per l’infern. Però la poesia l’acostà a la gent i a Déu, i el conduí al paradís.

Vil·la Joana, on Verdaguer passà els seus últims dies i hi va morir
Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Mn. Cinto, un home estimat (6)"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*