• 

Vaig veure anit l’homenatge institucional emès per TV3 dedicat a les víctimes de la pandèmia, als seus familiars, als sanitaris que han treballat tant per salvar-nos d’aquest atzucac. Em va agradar per la seva senzillesa, la qualitat de les interpretacions i del muntatge, el to senzill, verídic i emotiu.

Però tota l’estona em vaig sentit com incòmode, com si hi hagués  un desajust de fons, i no sabia a què atribuir-ho. Fins que un cop finida la representació i la televisió continuà la programació normal, em vaig adonar  d’on em venia el desassossec: de pensar que la història no ha acabat, que el virus segueix campant… i que el nostre govern continua desunit, fins i tot a l’hora de decretar el tancament perimetral de la comarca del Segrià, i no ha fet efectiva la recompensa econòmica al personal sanitari; i que encara massa gent es pren les mesures preventives amb molt poca seriositat.

I aquí estan els rebrots. Les persones que es troben i fan festes i que no es posen la mascareta i s’infecten i posen en perill els altres… Tan alegrement!

Pensava que “algú ho havia de dir”.

• 

.