• 

Quan l’estiu passat vaig ser uns dies a la Vallfarrera em cridà l’atenció que els pobles et rebien amb un rètol que et feia saber que en la Catalunya mil·lenària ja existien. Un recordatori que considero imprescindible per entendre l’actual aspiració de de ser independents. Una afirmació que xoca, sobretot, quan la trobes en pobles molt petits, on hi viu només un habitant. Són mil anys d’història. O  més, encara: existien fins abans que el territori es reconegués com una nació.

Quan arriba l’estiu aquestes valls canvien i s’omplen de forasters. De barcelonins que ves a saber d’on provenen i que queden encantats  de la bellesa de la vall, “quemaco que és tot”, de turistes estrangers, sobretot francesos… Però l’onada és passatgera, acaba el mes d’agost. Fins i tot de més  d’un poble marxen els seus veïns, fugint de la neu i del fred, per passar l’hivern en pobles d’una mica més avall, més temperats. Però queda el pòsit; queda el paisatge, el riu, els arbres, els prats, la muntanya i queda, sobretot, la història que ni que invisible, ha modelat l’ànima i la cultura de la gent.

Quan ara milers de persones hem sortit al carrer reclamant el dret de ser nosaltres mateixos, de ser lliures i independents, ho hem fet també i en gran manera, perquè sentim aquesta història com a nostra.

És importnt que el paisatge, que la terra! ho recordi.

• 

•