• 

• 

Pujant cap a casa m’he assegut en un banc a mig carrer de la Parròquia Major per descansar una estoneta, just davant de la torre de la que he fet la fotografia que encapçala aquesta glosa. Sempre que la veig, i és molt sovint, em crida l’atenció el vistós mirador que corona el terrat, robust i solemne. I em pregunto si seria idea dels amos que la van encarregar, o del mestre d’obres que la va fer; o potser d’un arquitecte? I amb quina finalitat? En general en les torres de la mateixa època era la manera de rematar i solemnitzar la façana. En el cas concret del que parlo, no crec que pensessin servir-se’n per veure la gent que passaria pel carrer…

Aquesta reflexió m’ha fet pensar en les atrevides torres del petit poble de  la Toscana, San Giminiano, que es trobaven també en moltes ciutats medievals.  Les torres tenien un valor representatiu, com més important era la família, més rica o més poderosa, la torre també era més alta. Podien servir també d’hostals per la getrnseunt, força nombrosa a Sant Giminiano, poble que es troba entre les importants ciutats de Siena i Florència, i en el camí que va a Roma.

Petites històries que només que ho indaguis una mica t’acosten a la història petita dels pobles i de les ciutats, dels que normalment només en veiem l’aspecte extern. Per això insisteixo en dotar de “veu”  la ciutat. Penjar plaques a les façanes explicant coses com, per exemple, perquè de la torre dels Noguera en dèiem la torre de les àguiles, o perquè el mal anomenat barri Llatí era conegut com dels Italians. O qui era Jacint Verdaguer i al llarg del seu carrer penjar de tant en tant algun poema seu.

A la plaça de la Vila i ha el bust de l’alcalde Llorenç Serra amb la frase que diu: “Qui perd la  memòria perd la identitat”. Plaques-recordatori ens evitarien la desmemòria.

•