• 

• 

Em sembla perfecte que es pacifiqui la ciutat. Que es treguin cotxes. Que els carrers s’adaptin als vianants. Però aleshores cal embellir-los. Com quan lloguem un pis que ens el donen despullat i el fem nostre posant-hi els mobles, col·locant estratègicament nous focus de llum, guarnint les finestres amb cortines, penjant a la paret algun quadre, alguna ceràmica, algunes fotos…

I el que ja vaig escriure dies enrere: que els cotxes vagin molt més a poc a poc, a una velocitat semblant a la nostra quan es tracta de carrers mig de vianants. I afegiria una cosa molt important: humanitzar  els fanals perquè a més de bonics creïn una lluminositat agradable. Veig que els arquitectes tendeixen a una arquitectura que remarqui el disseny, fanals alts com espàrrecs que deixen les nits en una semi penombra. I amb poc verd. Ja hi ha força arbres, és cert. Però poquíssimes flors. Quin goig, en canvi, passejar per ciutats europees amb les façanes i mobiliari urbà plens de flors (en la foto inferior, Carcassona).

Em miro la ciutat des del meu àtic. El més bonic és el cel. El teixit urbà se m’apareix com el triomf del totxo. Una sola taca verda, que és del pati d’una escola de Badalona. Calen molts més arbres! I entre arbre i arbre –com vaig veure a Berlín, o com veig a la plaça Letamendi de Barcelona–, bons tous de verd.                  

I que l’Ajuntament doni exemple: flors a la façana, no pas pancartes. Si volem una ciutat humana l’hem de fer bonica.

•