La Cuqui ha mort

Feia dies (d’abans del confinament) que la veia molt malament, la Cuqui. Feia catorze anys que els meus cunyats Mary Carmen i Carles la tenien (des que havia nascut) i ja era ben bé un personatge de la família. Llegeixo al Google que els gossos de la raça Bichon Maltès tenen un temperament equilibrat, sociable, intel·ligent, carinyós i actiu, i trobo que a la Cuqui totes  aquestes qualitats se li podien aplicar.

I el que he escrit que era com de la família és cert. De seguida es va encarinyar amb mi. Quan trucava a casa dels meus cunyats corria cap a la porta, com si m’haguès olorat o com si reconegués els meus passos, o tot alhora, o ves a saber quina mena d’instint tenen, que ho saben. I així que obrien la porta feia saltirons abraçant-me la cama com si volgués enfilar-se’m per fer-me una carícia.

Per als meus cunyats ha estat un gos ideal. Molt carinyós. I com he vist que passa en molts matrimonis quan els fills ja s’han establert pel seu compte, els ha fet una enorme companyia. Li parlaven i els mirava amb aquells ullets dolços i intel·ligents i t’adonaves que els entenia. La dependència amb ells era total, ara mútuament més dependents que amb els fills.

Recordo que de molt jovenet vaig preguntar al franciscà radiofònic, fra Basili de Rubí, si els gossos quan moren van al cel. Em contestà que sí: en el record i en la nostra estimació.

‘LAETUS DIES HIC’

El meu darrer llibre donat que per la pandèmia no podem presentar-lo de forma oberta i pública hem demanat a la llibreria Carrer Major que en faci la distribució. Les persones que desitgeu que us l’enviïn a casa podeu encarregar-ho a la llibreria, per telèfon (933 85 58 42). El llibre és un obsequi de Fòrum-Grama i meu, en retirar-lo només heu d’abonar 5 euros, per la llibreria.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

1 Comment on "La Cuqui ha mort"

  1. Eugeni Madueño | 14 Juny, 2020 at 19:57 | Respon

    En record d l’Orelletes i la Trufa

    Em sap greu la mort de la Cuqui. Tot el que escrius sobre el sentiment que provoca conviure amb un animal es queda curt. Es nota que no l’has tingut mai, un animal de companyia. Jo n’he tingut dos. Un gatet, al que vam posar per nom Orelletes, i una gosseta, la Trufa.

    L’Orelletes era madrileny. El vaig portar en el pont aeri, amagat a una caixa de sabates, sota el seient de l’avió. Era 1987. Aleshores encara es podien fer aquestes coses. Durant el vol, la gent del meu voltant em miraven amb somriure còmplice quan el sentien miolar. Recordo la cara de l’Anna quan vaig arribar a casa i li vaig destapar la capsa. Era blanc i de cabell suau i esponjós. Però no vam poder conviure gaire amb ell. No vam tenir temps d’estimar-lo en tota la seva intensitat. La Isabel estava embarassada de la Clara i el metge li va advertir que el fetus podia agafar la toxoplasmosi, una infecció que transmeten els gats. Ens vam alarmar bastant, i no vam trigar gaire a triar entre la Clara i l’Orelletes.
    L’experiència de debò la vam tenir amb la Trufa, que era d’Ullastret. Allà va néixer de la Txispa, la gossa de l’Antònia, la nostra amiga ceramista. Van ser el 1993. La Clara, que de seguida la va adoptar com a germana, tenia 5 anys.
    Podria explicar-te mil anècdotes i facècies protagonitzades per la Trufa, totes entranyables, alegres, desinteressades i tendres. Els anys que vam conviure amb ella ens van marcar profundament, de manera significativa a la Clara. I la seva mort, enverinada per les boles mata-rates que alguns veïns llencen a les voreres. Recordo com vam plorar el dia que la vam enterrar a la vora del Daró, amb un poema escrit a quatre mans en el que li expressaven la nostra gratitud eterna.
    Aquella mort va ser més tràgica i ens va causar més desassossec familiar del que mai hauria pogut imaginar. Ens va deixar tan enfonsats, que ens vam prometre no tenir-ne mai més un altre animal.

Respon a Eugeni Madueño Cancel·la les respostes

El teu e-mail no serà publicat


*