No sóc un teòric e la música ni molt menys, però agafo les paraules que vaig llegir casualment quan m’entretenia al youtube repassant cançons de Silvia Pérez Cruz, aquesta artista catalana, d‘una veu prodigiosa. Entre la llista d’autors em sortí el nom d’Alma Deutsch, qualificada de nena prodigi. Vaig escoltar un parell de les seves cançons, al piano, i em van recordar Mozart. El comentari que acompanya al disc diu que als cinc ayns ja havia compost una cançó i als deu una òpera. Ara té quinze anys i porta publicada una llarga sèrie de discos.

Em va fer gràcia una seva declaració. Es veu que gent entesa l’acusen pel seu “perillós amor a la melodia”, de fer música del segle XIX, i li diuen que la música actual “ha de reflectir la lletjor el món modern”. Alma passa d’aquestes crítiques. No fa gaire va declarar: “Crec que aquesta gent s’equivoca una mica. Si el món és tan lleig quin és el sentit de fer-lo encara més lleig amb una música lletja?”. Altres esperen, però, que música com la d’Alma Deutsch contribueixi a fer que la música recuperi la bellesa perduda i interessi al públic.

Se’m va ocórrer escoltar Leonard Cohen, en concret el seu famós Al·leluia. Diria que és una música molt actual, una veu carregada del pes del dolor d’avui però que, alhora, hi brilla la intensa llum de l’esperança, que l’alça i projecta amb una bellesa sublim.

Allò que se’n diu l’optimisme de la voluntat: posar pau on hi ha guerra, alegria on regna la tristor i la bellesa, pertot.

•