És sorprenent que aquests dos xiprers havent sortit d‘un mateix arbre, de la mateixa pinya, havent estat plantats i tractats igual des que van néixer, s’hagin desenrotllat de forma tan diferent. L’un arriba ja a mig metre mentre que l’altre no fa ni un pam. El més alt ha crescut com despenjat, amb les branques desordenades, obertes i desmaiades, el petit, en canvi puja compacte, com una agulla.

A què es deu, tanta dissimilitud? És el que en diem els miracles de la natura. O simplement factors naturals que desconeixem.  Una cosa semblant passa amb les persones. Fills d‘una mateixa mare i d‘un mateix pare, l’un és ros, l’altre morè, l’un es fa alt i l’altre queda petit… L’un és una bona persona, l’altre no. Amb la diferència que en els humans l‘educació  i la influència de la gent hi juga decisivament.

A mi m’agrada plantar arbrets, esperar que les llavors germinin i després, veure’ls créixer. És una manera de viure de prop el misteri de la vida i de ser-ne col·laborador. Després, quan ja són grandets, els planto a la muntanya, al Turó del Pollo i ja només els veig molt de tant en tant.

Com les persones, els arbres també tenen una vida pròpia.

•