La revista Sal Terrae (Santander, número 65) l’abril de 1977 va publicar un meu escrit sobre com m’agradaria que fos la parròquia. Als pocs dies el bisbe auxiliar de Madrid, Alberto Iniesta, m’enviava una tarja dient-me que l‘article li havia agradat molt. El 2001 en el meu llibre En el Fondo en vaig fer una referència en l’Epíleg, titulat El oficio de pàrroco (pàgina 127 , segona edició del llibre). Hi exposava el meu somni d’una parròquia senzilla, pobra, oberta al món d’avui, compromesa sobretot amb les persones més necessitades. Una parròquia que de cara enfora fos atractiva i que fes pensar; i que, ad intra, ajudés els creients i a les persones que cerquen un sentit transcendent de la vida, a trobar la persona impactant de Jesús.

Em recordava de l’església que vaig veure al barri del Pozo del Tio Raimundo, de Madrid, un local toalment despullat en què res et distreia de la imatge d’un Crist crucificat, que omplia el presbiteri. L’església estava al mig d’un munt de barraques d’un dels suburbis més pobres de la ciutat. Era com un crit! Un crit que t’instava a construir el regne de Déu a la terra, just on la terra es deshumanitzava escandalosament.

El consiliari i el responsable diocesans de la JOC barcelonina ens insistien que donéssim un pas endavant en la politització del moviment, un pas que no vam donar mai perquè pensàvem que l’església –que empenyia la gent al compromís–, havia de mantenir-se en l’esfera del què ens uneix a tots, que és el valor humà de tota persona, base de la fraternitat universal, objectiu últim de la cerca del somiat món millor.

En temps revoltats com aquells construir aquesta església era molt difícil… Però ho vam intentar; “nos autem sperabamus…” (com van dir a Jesús uns seus deixebles un capvespre, camí d’Emaús).

• 

• 

Dues gloses enrere vaig referir-me a la pacificació dels carrers, un tema sobre el qual la Núria Parlon ens convidava a pensar-hi. En el meu escrit posava com exemple la peatonalització de l’avinguda de la Generalitat i deia que malgrat la restricció del tànsit que s’ha fet, encara està molt lluny de primar el vianant per damunt dels cotxes. La imatge que reproduiexo no es veu en temps normals, els semàfors i els passos cebra ens adverteixen que quan passa un cotxe o un autobús, tenen preferència. El resultat és que els vianants anem per les voreres. Si la velocitat màxima dels vehicles fos de 10 quilòmetres hora, aniríem per la calçada i serien els conductors que s’haurie d’acomodar a la marxa de la gent. Aquest seria el canvi!

•