…però alguna cosa quedà (i 2)

Recordo les moltes vesprades que passàvem  al pis on vivien la Conxita i l’Oriol, al Fondo Alt, que no acabaven fins molt entrada la nit. Parlàvem de tot i també rèiem molt. Tenien un fill, el Pere, molt malalt, amb un mal incurable que havia d’endur-se’l encara molt petit. Però ho vivien amb una gran enteresa.

Cada cop la conversa girava més entorn de la situació tan difícil que vivíem. Al Fondo els nois i noies anaven entrant en els partits polítics, llavors encara clandestins. Els que m’eren més pròxims participaven de la meva idea de mantenir una plataforma comuna des de la que treballar junts pel barri, però cada cop va ser menys acceptada, i això ens feia patir. Hi havia militants de Bandera Roja, del partit Comunista Internacional, del PSUC, del PSOE, del MC i una majoria a l’OIC del Pájaro que, quan els reunia al local parroquial, jo m’ havia d’eclipsar perquè no volien que el reconegués, per si la policia em detenia i em feia cantar.

Amb tot, la imatge mes bonica que em ve d’aquells dies és la de les excursions que havíem fet al Puigsacalm, amb l’Oriol de guia. La primera va ser llarga i extraordinàriament bonica. Una marxa de dos dies, amb una nit en un casalot abandonat, enmig de muntanyes, seguint el riu Vidrà. I la setmana passada al petit i bonic poblet de Sant Privat d’en Bas, a Cal Monjo, la casa dels Badia Margarit.

Caminar, pujar junts al Puigsacalm era com viure la imatge de l’ideal que perseguíem, que diria que ens marcà per sempre més.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "…però alguna cosa quedà (i 2)"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*