• 

Ahir Google ens va recordar que el gran professor de la llengua catalana Antoni M. Badia Margarit hauria fet 100 anys. Sovint penso en ell. Sobretot perquè un fill seu, l‘Oriol i la seva esposa, van venir a viure uns anys al barri del Fondo. El doctor Badia Margarit era un savi, un exemplar perfecte del català burgès, catòlic i molt culte. Unes qualitats que sempre he pensat que van fer que visqués la vida a contrapeu, com tantes persones de classe mitja, cultes, catòliques i profundament catalanes, per les adverses condicions socials i polítiques a les que van haver de fer front, quan en un país normal haurien estat objecte de la màxima consideració.

• 

A molts –com a mi mateix– aquelles circumstàncies ens desconcertaren. I ho dic pensant especialment en l’Oriol i en la Conxita. Eren universitaris. Profundament catalanistes. Espècimens de la millor burgesia i ferms creients, en la línia oberta i moderna del cristianisme, en la línia dels monjos de Montserrat. Com tants fills del seu estament social van sentir-se interpel·lats pels nous signes del temps i, com tants nois i noies d’aleshores van abandonar el món còmode en el que vivien, per acostar-se als suburbis i prendre part en la lluita per canviar la societat.

Jo crec que nosaltres –Santa Coloma, la gent del Fondo, jo mateix– els vam fallar. Diria que no van trobar el què buscaven, una comunitat de persones unides per l’objectiu humanista de millorar el món, incentivats –ells, a més–,  per l’exemple de Jesús de Natzaret. Un cop aquí es van trobar amb persones molt polititzades i radicalitzades que en lloc de buscar junts el millorament social, es barallaven per imposar el seu partit. Era molt difícil que la parròquia fes de coixí. Els nois i noies a mesura que es polititzaven abandonaven la fe i s’allunyaven de la parròquia, que no deixava de formar part de l’Església, molt malvista pels partits d’esquerra.

Hi he pensat molt, en l’Oriol i si no amb un cert sentiment de culpa, sí de no saber estar a l’altura. La veritat és que l’època que ens tocà viure a mi també em desconcertà.

•