• 

Des de casa, en estar el meu carrer força més alt que el de sota, des de la finestra que dona a l’interior de l’illa de cases veig una pila de terrats. N’hi ha un que sempre m’ha cridat l’atenció pel dinamisme que acull. Deu ser un terrat al que només té accés la família de l’àtic, un matrimoni que al cap de vint anys de veure’ls, em resulta familiar, sobretot l’home, i encara més, el gos. L’home té una enorme afició als ocells. El veig gairebé cada matí traginant les gàbies, que posa a la part alta del muret que tanca l’espai perquè els toqui el sol.

El gos se m’ha fet molt familiar. Cada matí quan em llevo miro per la finestra el panorama i, per descomptat, aquest terradet.  El gos no hi és però així que han tocat les vuit, ja l’hi veig. Molts anys estava sol. Jo pensava que la seva vida era trista, avorrida, el veia la major part del dia que se’l passava dormint. Uns anys després li van ajuntar un gos de mena més petita, jovenet i juganer, s’entretenien llargues estones, el petit buscant-li les pessigolles i el gran, tornant-s’hi; i em semblaven feliços.

El gos petit ja s’ha fet gran i també s’avorreix. Ara clapaven tot el dia els dos. L’home també s’ha fet gran però continua atrafegat amb els ocells.  De tant en tant, sovint,  la nena que de petita jugava amb el gos gran que també era jovenet ara ve amb el seu nen, i aquests dies de confinament sinó venen cada dia, poc se n’hi falta, i s’estan moltes hores al tarradet. Ve també una altra dona jove, també amb nen i marit. Quan són al terrat penjant roba, o xerrant asseguts al sol, els dos gossos no dormen, segueixen els familiars i juguen amb els nens.

Des de fa una setmana el gos antic no el veig. L’últim dia l’amo li analitzava una pota; el gos, abaltit, caminava amb dificultat, fa dies que el veia molt vell. Haurà mort?

•