Es diu que som el què recordem, una expressió que és real en l’ordre podríem dir de la consciència i de la psicologia perquè, per enze que un es torni, mentre viu existeix. La frase “qui perd la memòria perd la seva identitat” potser s’ajusta més a allò que volem expressar quan ens referim a la psicologia. També es podria dir que som el que recordem i que són els records el què ens salven de l’oblit.
L’anhel de recordar ha mogut la humanitat a donar consistència material als records, que per sí són efímers i volàtils. Els records com també els sentiments i les coses que depenen de la consciència solen durar poc i, si més no, desapareixen amb el pas dels anys i amb la desaparició de les persones. Una fita en un camp serveix perquè es recordi un camí, o els límits d’una propietat, com un anell de prometatge recorda el compromís que ha pres una parella d’unir-se i viure junts. Recordar ha esdevingut un objectiu que cada cop pren més importància. S´ha convertit en un objectiu polític fins al punt que avui la disciplina que es coneix com la memòria històrica entra en tots els programes electorals.
Tothom té els records que salvaguarda i estima. Una foto, una medalla, l’estampa de la primera comunió… Si preguntes a una persona en cas d’un incendi de casa seva què agafaria al fugir, la resposta sol ser l’àlbum de fotos, les joies que em recorden la mare… O un escrit. La gran victòria contra l desmemoria són els escrits.
La humanitat ho va descobrir molts segles enrere i els romans, sempre tan legalistes, ho van clavar: “Scripta manent”.
Sigues el primer en comentar on "‘Scripta manent’"