Com còdols

Vaig escriure que la lectura forta que faria després del Rei Lear i d’una selecció de capítols del Quixot seria la Divina Comèdia, concretament els cants de la tercera part, dedicats al Paradís. A veure si ara amb més temps i forçada dedicació, hi entraria més. Confesso que se’m fa una lectura dura. Hi trobo versos molt bonics, imatges encantadores i sorprenents (sobretot en l’original italià, quan l’he acabat d’entendre). Però és un italià difícil, d’uns dos-cents anys abans del castellà de Cervantes o cent del català d’Ausiàs March, que a nosaltres ja ens ofereixen prou dificultats. I afegiu-hi que el Dante a més aboca en el poema la seva enorme erudició en el saber del seu temps: la teologia escolàstica, la cosmologia, la història…

Però la lectura, com que m’he entrebancat molts cops en moltes paraules ha, fet que em fixi més en el llenguatge i en la mena de miracle que és cada paraula. Poso un exemple concret: dies enrere en escriure els meus records de la guerra civil, en explicar que ens agradava veure el joc nocturn que s’organitzava entre els avions nacionals, que cercaven la foscor per camuflar-se i els reflectors dels canons antiaeris per abatre’ls, vaig haver de rumiar molt per donar nom als raig de llum. He vist que Francesc Mira, que és el traductor del llibre, de vegades referint-se a la llum que desprenen els sants del paradís usa el mot raig, i uns versos després escriu els feixos de llum. i en un altre vers, la  lluminosa faixa. Podria dir-ne també l’estela de llum?

Sobre l’origen de les paraules uns anys enrere, quan era de vacances a Escalona, el bellíssim riu Cinca que discorre sobre un llit netíssim de còdols, em va fer pensar que les paraules han fet un procés semblant al de les pedres del riu. Els còdols vénen d’amunt de la muntanya, trossos irregulars despresos de les grans roques de la muntanya, plens d’arrugues i d’angles sense polir, i tot baixant el camí i els segles els ha donat la preciosa forma que han acabat agafant, i que ara jo contemplo.

Les riques paraules que avui usem vénen dels remotíssims grunys i sospirs i titubejos que sortien dels nostres ancestres quan s’esforçaven per expressar la seva ràbia o el seu carinyo o la seva por. Per això els llenguatges són tan rics.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Com còdols"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*