V. A Can Fatjó dels Xiprers

Acabo el seguit d’escrits de quan érem petits i arribàrem a grans, amb l’evocació de les nostres estades a la masia de can Fatjó dels Xiprers: uns anys i un lloc que no dubto que els cinc tenim com el veritable paradís perdut; perdut perquè els anys de nen i d’adolescent han passat irremissiblement i no tornen mai més,  i perdut perquè ja no hi hem passat cap més estiu i, a més, perquè la masia, la important casa de pagès que era, ha deixat de ser una explotació agrícola.

La masia

La masia pertany a Cerdanyola encara que es troba a mig camí entre Sant Cugat del Vallès i Bellaterra, en un lloc solitari, mig amagada pels boscos dels torrents que l’envolten. S’hi pot arribar en cotxe però quan nosaltres hi anàvem sempre era caminant. El simpàtic tren dels ferrocarrils catalans Terrassa-Sabadell ens deixava a Bellaterra, l’estació de després de Sant Cugat del Vallès; deixada l’andana seguíem a peu pel costat de la via, fins el pont per on  passa l’actual carretera que des de Bellaterra va a trobar la carretera que uneix Cerdanyola i Sant Cugat. Ens hi ficàvem, en la carretera, enfilant-nos pel marge on s’empotrava el pont. Uns quatre-cents metres endavant, a la nostra dreta, arribats al bosc de l’Avellà agafàvem el sender que el travessava en suau baixada, fins a sortir als camps i a la vinya de darrere de Can Fatjó. Una vista bonica tancada per la serra de Collserola, a l’horitzó. Tot plegat donava a la masia una sensació com d’un lloc perdut i solitari.

10 estius

La primera vegada que vam anar a Can Fatjó va ser l’estiu de 1940. Com ja he explicat en un capítol anterior, morta l’àvia el consell de família ens posà sota la tutela de les tietes Àngels i Araceli, germanes de la mamà, solteres. Els hiverns els passaríem interns al col·legi i les vacances de pasqua, estiu i nadal amb elles. Així, arribat l’estiu de 1940 ja vam a anar a Cerdanyola. Suposo que a les tietes les preocuparia governar cinc nens com caiguts del cel, que amb prou feines coneixien, i van demanar als escolapis que en vingués un a fer de monitor nostre. L’escollit va ser el pare Oriol Guna. Amb ell teníem missa cada dia i després fèiem unes hores de lectura, d’aritmètica de cal·ligrafia. La resta del dia prenia part en els nostres jocs i ens ensenyà com es fa un estel, la manera de fer una flauta d’un tros de canya, i prenia part en els nstres jocs. Érem bons nens, gens conflictius; passat el mes de juliol el pare Oriol ens deixà i les  tietes ja no van requerir l’ajuda dels padres.

Temps d’aventures i descobrtes

El paisatge era una invitació a sortir i a descobrir coses. Se’ns van unir des del primer moment els fills del masover, cinc germans de cognom Griera, d’unes edats similars a les nostres. Ells eren de pagès, originaris de Vic. Havien crescut amb les ovelles, amb les vaques, amb els porcs i amb les feines del camp. Coneixien els torrents i els boscos. Al seu costat es pot dir que vam fer una mica de pagesos i una mica d’exploradors. A part d’encarregar-nos de les cinquanta o seixanta gallines que teníem i d’alguns conills, ajudàvem el masover a netejar la quadra de les vaques i dúiem al camp les vedelles, de les quals cadascú dels cinc n’havia adoptat una. De la meva encara em recordo l’estrany nom que tenia, serramija.

De la mà dels nens del masover, del Ton , del Francisco… vam aprendre els noms dels ocells, dels arbres, de les herbes bones per als conills, i alguns animals del bosc com les rates xardes i els teixons. I ens atrevírem a agafar les serps amb la mà, i els llangardaixos. També havíem atrapat conills de bosc. I vam descobrir el temible niu d’olla que fan les vespes quan són moltes. I no sense una certa contrarieta de les tietes, vam veure criar una ovella i com el toro muntava les vaques.

El paisatge

Si d’alguna cosa recordo amb més melangia és del paisatge. No només ni principalment de la postal que vèiem, sinó de la sensació de viure’l. La vista que s’albira des de la torratxa la trobava perfecte: a primer terme les grans teulades del mas, com les ales d’una lloca que abraça i protegeix la masia: les nostres habitacions, la sala noble, la vella cuina, els cellers, les corts… I de seguida, a fora, l’espaiosa era, els horts familiars i els camps del cor de la finca, delimitat per la barrera de l’arbreda que cobreix els torrents. I més enllà, més camps de conreu, i les vinyes i el bosc, fins a tocar la serralada del Tibidabo. El que em feia meu el paisatge,  el que feia que l’ànima s’hi identifiqués, era caminar tot pensant que era nostre des de feia segles. M’emocionà –el Manuel ho harecordat sovint– que un dia caminant entre  les vinyes un pagès ens va dir: “Vosaltres sou fills de l‘amo, no?”, i assenyalant-me a mi, afegí : “Aquest camina igual que el senyor Tomàs”. El senyor Tomás era el pare de la nostra mare, l’avi que nosaltres no hem conegut.

Temps màgics

De la descoberta del camp subratllo els dos moments àlgids. L’un, era a principis de l’estiu, quan el nesprer oferia la primera fruita, i es feia la sega. Ja al primer estiu va venir la imponent màquina de batre que feia moltes de les tasques que un any abans encara es feien a mà. Això sí, el soroll i la polseguera de palla i de boll durava ben bé quinze dies! L‘altre moment fort –i per nosaltres el més bonic i emotiu–, era el temps de la verema. Els pagesos collien el raïm i portaven a casa la part que ens tocava, els carros atapeïts de portadores curulles de raïm. D’un tros lluny de casa senties el rum rum de la premsadora i l’olor dolç i penetrant del most. Quin gust més bo, el del most!

La família

La casa és molt gran, adaptada als temps pretèrits en els que als masos vivien l’hereu, la seva muller, els fills, els germans solters, els avis,  els mossos. Els estius que evoco a més de nosaltres, el flegebruder Siegfried i la tieta Àngels, que era la propietària, s’ajuntaven  les altres dues germanes, l’Araceli i l’Assumpta, amb el seu marit, fills i minyones .

És sobrer dir que sovint venien amics i amigues a passar el dia amb nosaltres. Ens feia molt contents quan sense previ avís es presentaven les cosines Fatjó de Vic, o quan havíem d’anar a rebre companys del col·legi o algunes de les nostres amigues. L’itinerari els resultava xocant: els havíem d’anar a buscar i fer el camí a través dels bosc, després de passarna tocar de la via del tren.

A Can Fatjó vam descobrir les arrels maternes, els Fatjó dels Xiprers. A la saleta del piano hi  penjava un gran quadre amb l’arbre de  família. Una genealogia que es remunta 900 anys enrere, quan va tenir lloc la consagració de la parròquia de Cerdanyola, en l’acta de la qual ja hi apareix un Fatjó, amb el cognom en llatí, Faione.

El nom Fatjó ve acompanyat de l’additiu del Xiprers en referència als xiprers que hi havia en el mas. El xiprer era un senyal que la casa acollia els caminants que passaven a la vora, on podrien dormir i menjar. El xiprer forma part del nostre segon cnom. Nngú s’ha d’estranyar que sigui u arbreque semre hem estimat molt, ensrecorda lafmíla,la llarga història dels Fatjói,molt especialment la nostra mare.

Cròniques estivals

Tantes emocions viscudes, tantes experiències i descobertes vam pensar que no podien perdre’s en l’oblit i vam decidir posar-les en escrit, i va ser com des de l’any 1944 vam començar a fer-ne les Cròniques, amb profusió de dibuixos aquarel·lats, que es guarden a l’Arxiu Sayrach, que amb tanta il·lusió va crear el Manuel, pocs anys enrere.


 [U1]

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

1 Comment on "V. A Can Fatjó dels Xiprers"

  1. Marta Murias Sayrach | 31 Maig, 2020 at 17:41 | Respon

    Hola Jaume!
    Tot just acabo de llegir l’entrada númeero 5 dels records i anècdotes de la vostra infància (em faltava llegir les dues últimes..). M’ha agradat molt que comparteixis aquestes històries de quan éreu petits, amb nosaltres, ja que m’ha donat un coneixement molt bonic de tots cinc germans, que deconeixia totalment!
    I, mare meva! quina memòria que tens, a mi m’és molt complicat recordar anys de petita, sinó m’ajudo de fotos o explicacions dels pares. Així és que aquest any he començat un diari on cada dia hi escric només una frase, o dues, sobre què ha passat, o com em sento, o de què estic agraïda. Desde l’u de gener que només m’he saltat un parell de dies, així que de moment va b’e! Em fa il·lusió que d’aquí a cinc anys, o quan sigui, pugui llegir què feia la Marta de 24 anys, quines eren les seves preocupacions i alegries.

    Tambe m’ha agradat molt la teva entrada de la primavera, els ocells i els abres. Ara cada mati quan sortim a passejar amb la mare comentem els cants dels ocells que reconeixem i alguns abres, tot i que haig de dir que ella en sap molt més que jo! Just a l’arbre de davant el balcó de casa hi ha un niu de tortoles. Una d’elles va entrant i sortint de l’abre, a buscar menjar imagino, i l’altre es deu quedat incovant els ous.

    Molts petons i una abraçada ben forta Jaume. Aviam si les condicions permeten que ens poguem veure avait 🙂
    T’estimo,
    Marta

Respon a Marta Murias Sayrach Cancel·la les respostes

El teu e-mail no serà publicat


*