• 

Julio Anguita ha mort i, tot i que va estar molt present en el panorama polític de quan érem joves, no sóc capaç de fer un comentari de l’Anguita polític. Puc dir en canvi la impressió que guardo d’ell, de tant veure’l, de tant sentir a parlar d’ell i fins d’haver anat algun cop a escoltar-lo.

La primera cosa que se m’acut és el de la seva incansable militancia que traslluía la fermesa de les seves conviccions, i del seu incansable treball. I el que m’agradava d’ell és la insistència amb què reclamava el que per a ell era la base de la política: “Programa, programa, programa”, quan a molts polítics el què els perd és la xerrameca. Hi insistia tant que amb els amics, fins quan debatíem algun projecte tan trivial com a on aniríem de vacances, algú del grup sortia amb la consigna “programa, programa, programa”. És a dir, concretem!

El que no m’acabava de fer el pes era que el veia com una mena de profeta veterotestementari, l’home que sembla haver tingut una revelació i la predica a tort i a dret. Sempre he tendit a desconfiar dels qui creuen tenir “la veritat”, com si la veritat fos una i indivisible, perquè penso que és molt relativa. Però potser aquesta seva fermesa va ser el què li va donar la bona acollida que va tenir a Còrdova, on els meus semi-parents, malgrat no ser gens comunistes, m’havien dit que era el millor alcalde que havien tingut mai.

Li desitjo, al bon Julio Anguita, que descansi en pau: li convé i s’ho mereix.

•