La postguerra
Acabada la cruent guerra civil era molt difícil sostreure’s de la política, oimés quan el govern s’havia implantat per les armes, i la forma era una dictadura. D’entrada dir que s’imposà a totes les famílies que a casa hi posessin una foto del caudillo. La Vanguardia en va publicar una a la portada del diari per facilitar-ho. La llengua catalana va ser prohibida, nosaltres vam haver de fer tot el batxillerat en llengua castellana. La imposició política al col·legi el “primer año de la victoria” — i no recordo si també al segon i al tercer– cada dia el començàvem al monument dels caiguts que teníem a l’entrada del bosc: una creu i tres pals per les banderes d’Espanya, dels Requetès i de la Falange. Allí ens reuníem els alumnes amb els padres, cantàvem els himnes corresponents i, amb el braç alçat, havíem de respondre als crits de rigor “Viva España”, “Viva Franco”. A més, cada setmana venia un falangista a donar-nos lliçons sobre “el espíritu nacional”, segons José Atonio Primo e Rivera.
Els padres diria que passaven del franquisme, eren catalans i d’extracció humil, encara que, com l‘Església en general, hi simpatitzaven perquè per ells Franco havia deturat l’avenç del comunisme, de la maçoneria i del judaisme.
L’aviador de la División Azul
El cert és que mai no ens van fer propaganda del règim. Però hi havia coses, com l’admiració per un exalumne que va allistar-se d’aviador a la División Azul, en les que es notava. El noi, de vegades, havent-ho avisat sobrevolava el col·legi molt de prop, mentre els alumnes, congregats al pati central, l’aplaudíem emocionats.
La simpatia pels alemany existia. Entrava al col·legi una revista dels nazis, molt ben feta, amb imatges de la guerra i la narració del llavors imparable avanç de l’exèrcit alemany. La majoria d’alumnes hi simpatititzava. Una excepció destacada eren el Miquel-Àngel i el seu amic Joan Benazet, que eren del costat dels aliats. Dels alemanys ens impressionava la disciplina, el meticulós uniforme, la figura d’Adolf Hitler, de mirada subjugant.
Sort d’homes com Boix i Selva, que ens advertí del perill del nou règim i de la dictadura. Recordo que un dia li vaig dir que havia llegit un llibre d’Urteaga Loidi, de l’editorial Patmos de l’Opus Dei, i que m’havia agradat molt. Ell, amb aquell posat reflexiu que el caracteritzava, em va dir que era una exposició engrescadora perquè convertia el cristianisme en una mena de lluita valenta per superar-se, però que deformava l’esperit evangèlic.
El xarampió falangista durà poc. Però quan Franco va venir a Barcelona, encara s’obligà als alumnes de tots els col·legis desfilar davant d’ell, vestits de falangistes; camisa blava, boina vermella. Tots els alumnes vam haver d’adherir-nos a la Falange. Però crec que mai vam fer cap reunió com a tals.
Descoberta de l’amistat i de les nenes
Per nosaltres cinc que arribàvem al col·legi després de tres anys d’absolut isolament la descoberta dels companys i de l’amistat va ser una experiència extraordinàriament enriquidora. De seguida uns nois et cauen millor que uns altres. Amb ells la conversa és un ric intercanvi de confidències. Parlar de tot, de les lectures, sobre la classe, sobre els companys, criticar un professor o queixar-te d’un càstig que creies injust… L’amic et comprèn, és al teu costat. I de repent, al tornar de vacances el tema recurrent són les noies. Primer, les nenes.
Als 12 anys ja parlàvem de les nenes que havíem conegut. Cal dir que en aquell temps el món dels nois i el de les noies estaven molt separats. Parlar amb elles era una aventura. Però algun company ja explicava que tenia nòvia. A la nostra secció es va fer famosa la nòvia del Gimferrer, que era dos anys més gran que nosaltres; també es va fer cèlebre l’Amparín, a la que l’amic Antoni Sala li dedicava els poemes que escrivia…
Els padres ens van parlar de les noies i de l’amor amb naturalitat, subratllant-ne l’aspecte idealista; la noia com la companya que Déu t’ha preparat com el teu àngel. Però tenien una obsessió per la impuresa, el pecat que assetjava el joves. D’aquella època recordo la lectura de llibres destinats a l’educació dels nois i de les noies, d’entre els quals sobresortí el d’un bisbe húngar, Energía y pureza, que ens va agradar molt; tant, que fa poc vaig demanar a una llibreria que me’l trobessin, per veure com tocava el tema de la puresa. He quedat meravellat que ens pogués agradar. M’adono que el que ens fascinà és que pintava la puresa com la conquista de l’ideal, com qui fa un cim. Afortunadament va ser aquest aspecte positiu el que a molts ens va quedar, i no la carrencloneria i l’obsessió per la impuresa.
La torre del col·legi
Crec que amb la pinzellada que he donat ja queda prou esbossada l’estada a Can Culapi dels cinc germans. Ens vam fer grans en tots els sentits i arribà l’hora d’acomiadar-nos. Marxàvem contents, amb tota la il·lusió del món. A mi em quedà gravada la plàtica que el pare Seguí, famós predicador i rector del col·le, dirigia cada any als alumnes que havnt arribat al setè curs deixaven el col·legi: “Cuando en medio del proceloso mar de la vida os asalten las tentaciones del mal, levantad la vista i mirad la torre del colegio que, cual dedo gigantesco, os señala el cielo”.
Una arenga que sintetiza força bé el que foren els vuit anys d’interns al col·legi: l’aprenentatge per aconseguir una vida propera a l’ideal.
Sigues el primer en comentar on ""