• 

L’àvia mor el desembre de1939, “primer año de la victoria”. La vida dels cinc comença a normalitzar-se, les cosines Rosa i Conxita venen a veure’ns i les tietes Àngels i Araceli prenen el  protagonisme en la nostra vida. El germà gran que ja té edat de fer el baxillerat va al col·legi dels escolapis de Balmes, els altres quatre als jesuïtes del carrer Rosselló, del que guardem un pèssim record. Allí fem la Primera Comunió, el Miquel-Àngel la fa un dia després als escolapis. Les tietes ens porten a la sastreria Pantaleoni, on ens fan els vestits de marinera, i celebrem la festa en una granja del carrer Petritxol, prenent un suís.

Es crea el consell de família format per homes, però amb un pes decisiu de les dues tietes. El primer acord és que estarem sota la custòdia de les germanes de la mamà, i que ingressem interns al col·legi dels escolapis de Sarrià. Tenim la sensació que ens engabien; és el primer que es fa quan es caça un animal salvatge. Almenys, però, no ens separen, que és el que l’àvia va prohibir contundentment en el seu testament, “manant”: que els cinc anéssim sempre junts!

Interns a Sarrià

El viatge cap al nostre tancament el vam fer amb molta recança. Era en certa manera el trencament de la pinya que havíem fet els tres anys de la guerra, i la pèrdua de la llibertat. L’Abelard en el quadern que va escriure sobre nosaltres cinc escriu que hi anàrem amb el cor encongit. Les primeres nits van ser molt tristes. Tancats en una habitació molt alta i freda, i sols.

• 

Pietat i Lletres

Però els padres ens van rebre molt bé, amb carinyo. Ser cinc, orfes de pare i mare i, tot i posseir una casa no disposar de diners, els tocava el cor. De tots els nens érem els únics que no dúiem americana. Vestíem uns bonics jerseis de llana color verd, que ens havien fet les tietes. Potser els religiosos recordaven que l’Escola Pia havia nascut per als pobres.

La filosofia que inspirava l’Escola Pia es resumia en el lema Pietat i Lletres. Era l’ideari que mogué a sant Josep de Calassanz quan fundà les escoles pels nens pobres que veia pels carrers de Roma. El nostre col·legi, un edifici gran, imponent, en concret no era per als fills de famílies humils, però als religiosos els marcava l’esperit del fundador; homes senzills i campetxanos.

El Manuel i jo hem guardat sempre un bon record del pare Solà, que a més pintava uns quadres realistes que ens agradaven molt, sobretot pels tons verds dels camps amb el contrast entre la zona assolellada i l’ombrívola. L’Abelard recordava el pare Domingo amb afecte i el Miquel-Àngel fou un seguidor incondicional del pare Mampel. El Narcís, en canvi, sempre deia que no tenia un bon record del col·legi.

La paraula Pietat del lema es referia a la formació espiritual  que es donava als alumnes. Se’ns inculcava  la religió catòlica tradicional, d’un caire intensament individualista i espiritualista, amb la idea principal de la salvació en l’altra vida. La missa tenia un lloc central, i un reguitzell d’actes piadosos ho complementaven, com el Mes de Maig, la comunió dels 9 primers divendres de mes, seguits, el dia del Domund o de les missions… L’important era la salvació en l’altra vida. Amb tot, la formació tendia a fer de nosaltres persones honestes i bones.

L‘esport

El fort de les classes era al matí. Tot el matí ple. Per la tarda, després de dinar, teníem una llarga estona dedicada a l’esport, pràcticament al futbol. Fèiem equips d’una mateixa secció, el de francès contra el d’italià, o el de la secció, que seguia una mena de lliga que incloïa els equips de les set seccions: els grans jugaven en el gran pati central,  els dels cursos inferiors en els nombrosos camps que des de la part baixa del recinte  escolar pujaven esglaonadament cap al bosc. El Miquel-Àngel era molt bo, el Manuel també, l‘Abelard cridava l’atenció pel seu estil fi i elegant, jo, en canvi, era dolent. Del Narcís no sabria què dir, dos o tres cursos inferiors en aquelles edats quedaven lluny. A més tant ell com l‘Abelard van estar una bona temporada fora del col·legi, l’Abelard perquè va caure malalt i passà dos anys al sanatori de Puigdolen, i el Narcís perquè va ser un any al monestir de Montserrat.

• 

 Les lletres

La paraula lletres del lema es referia als estudis. D’entrada haig de dir que m’admirava que es poguessin aprendre tantes coses. Cada assignatura era un món, algun molt alambinat, i potser perquè el professor no sabia ensenyar se’m resistí sempre, com les matemàtiques i la química. D’altres com la Filosofia i la Literatura, m’apassionaren. A Literatura vam tenir un professor, el senyor Josep M. Boix i Selva, que tant el Manuel com jo sempre hem dit que ha estat el millor que hem tingut mai.  No volia que aprenguéssim llistats d’obres de memòria sinó que n’entenguéssim els continguts i la influència de les èpoques viscudes pels autors. Era un mestre que ens parlava del sentit de la vida, i ens tractava com a persones grans.