Sols i isolats

L’àvia amb la mort del marit i del fill, amb la pèrdua de la torre i de la casa es va desubicar. El món se li havia girat en contra i li quedà una sola missió: protegir-nos. Es va tancar a casa, en espera que les coses canviessin,  i vam viure aïllats, enfront d’un món advers. No ens vam relacionar amb ningú, amb cap familiar (les tietes, germanes de la mamà s’havien mig amagat amb el cognom canviat perquè el seu germà, el tiet Josep, s’havia passat a la zona nacional i lluitava amb el terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat, a favor de Franco). Tres anys sense anar a l’escola. Fora de l’àvia ningú ens manava, ningú ens vigilava i nosaltres cinc, sols i isolats, ens vam organitzar la vida fent sempre el que volíem (dins dels estrets límits que la situació ens permetia). Sols i amos de la nostra vida.

Repartiment de tasques

Vam començar per dividir-nos les feines. Al Miquel-Àngel li tocà fer d’home de confiança de l’àvia (als 8-11 anys!), l‘acompanyava a cobrar el lloguer als pocs llogaters que havien romàs un temps a la casa Montserrat, a alguna gestió que havia de fer a la Generalitat, al consolat d’Argentina per la relació que teníem amb la cosina del papà, que ens enviava algun cop aliments del seu país. El Manuel s’encarregava d’afers domèstics com, per exemple, de fer-nos les sabatilles d‘estar per casa; retallant un tros d’una alfombra feia les soles, a la que amb filferro enganxava un tros de roba, que es convertia en la coberta. Jo vaig ser l’encarregat de la neteja, em tocava fregar el corredor amb la baieta, agenollat a terra, i quan teníem alguns cèntims amb l’Abelard anàvem a comprar el pa al forn que encara existeix al carrer Balmes…

Pobres de solemnitat

En realitat érem molt pobres. Mai vam poder-nos comprar un vestit i rarament teníem què menjar, un menjar com cal. Havíem menjat de tot, diria tota mena de porqueries. Llargues temporades la base eren les peles de patates i  sovint una sopa de farinetes anomenada del Tio Nelo, que quan la bullies, la superfície quedava plena de petits corcs, cada un dins d’una aureola d’oli. Vam passar per la tanda d’uns trossos de bacallà pudents, terriblement salats i duríssims i només de tant en tant menjàvem alguna cosa apetitosa, com quan ens arribaven els pots de carn congelada argentina, que ens enviava la cosina monja. Una bona dona que vam conèixer al tren ens posà en contacte amb un mercat que ens donava pomes que  no podia vendre, perquè estaven macades. Un temps era un restaurant que ens donava les deixes dels plats dels comensals, que recollíem en un pot de llauna.

La guerra contra els ratolins

Amb el desori general que hi havia a la casa en mans d’una institució oficial no van tardar a aparèixer els ratolins al pis. El Miquel-Àngel va invetar una mena d’atefacte per eliminar-los. Al pes de kilo d’una balança hi lligàrem un trosset de cansalada,delque un cordill que sesostenia uns pams amunt penjava un pes. Quan el ratolí rosegués el menjar tallaria el cordill i el pes li cauia al damunt. L’experència no va fallar però el pes en lloc de matar l’animalet va trencar una rajola. Un segon invent va ser més eficaç: el menjar el lligàvem a una agulla d’estendre la roba que guantava una cassola. Quan el ratolí estirés el fil l’agulla deixaria de sostenir la cassola, que cauria, amb el ratolít dins. L’artilugi va funcionar. Els quatre germanets que dormíem capicuats en el mateix llit –el Miquuel-Àngel dormmia sol– vam sentir una gran alegria. Però, com treuríem el ratolí? La idea va ser arrossegar la cassola fins al wàter, que era el quato més petit. Un cop jo havia d’agafar el ratoí per la cua i tirar-lo a la banyera, peruè s’ofegués. Tot succeí així, però el ratolí em va mossegar al dit. Quins quaranta dies vam malpassar, sabent que en passat aquest temps se’m podia declarar la ràbia!. Un problema greu del qual no en vam dires a l’àvia. Ens cncernia a noslatres!

La vida com una aventura

Però érem feliços. La vida era com una aventura. Sortíem al carrer quan volíem. Barcelona era terra enemiga. No ens allunyàvem gaire de casa, just si arribàvem, Diagonal enllà, fins a la plaça de les Granotes o, en direcció oposada, al carrer Làuria. Més amunt de la Diagonal no pujàvem mai, i cap a baix, al màxim que arribàvem era a la plaça de Catalunya.  El tros de pis era el nostre món. Un món molt ric i obert. A part de la imaginació, teníem en les llibreries uns mons fascinants. A l‘enciclopèdia Larrousse francesa trobàvem tots els païso existents, les seves banderes, els soldats amb l’enorme varietat d’uniforme. En els llibres dels grans exploradors quedàvem vèiem, bocabadats, les làmines on apareixien uns indígenes de races que finsllavors desconeixíem. Sobretot van atreure’ns els llibres d’història natural de Buffon, amb els que vam disfrutar moltíssim. Hi trobaves, dibuixats a tot color, tota mena d’ocells, de mamífers, d’insectes, de flors, de minerals.

Bombardejos

Als vespres escoltàvem Radio Verdad, l’emissora franquista que narrava l’estat de la guerra amb sempre les tropes nacionals que avançaven. Nosaltres esperàvem que arribessin a Barcelona per recuperar la casa, la torre, el cotxe. Per anar al col·legi, per fer una vida normal. Però mentrestant, sentíem com el perill ens amenaçava. Tot sovint venien els avions a bombardejar la ciutat. Quan s’acostaven sonava una sirena que se’t ficava a casa, i la veu d’un locutor que ens instava a baixar al refugi. Hi vam anar una sola vegada. Amb tanta gent t’hi ofegaves i l‘àvia deia que preferia morir a casa. Abans dels terribles bombardejos de 1938, per nosaltres eren un espectacle. Sortíem al terrat, ens estiràvem a terra i contemplàvem els avions, les bombes que queien, els projectils antiaeris que quan esclataven anaven deixant al cel unes volves de fum blanquinós. De nit, era apassionant veure els rajos lluminosos dels reflectors que escombraven el cel, per descobrir on eren els avions enemics, en l’intent d’abatre’ls amb els canons antiaeris.

Els nacionals entren per la Diagonal

Arribà que la guerra s’acabà. Que la fi era proxim ho percebérem per la precipitada desbandada del personal que fins llavors havia ocupat casa nostra. Van marxar deixant les portes obertes i havent-se’n endut l’imprescindible. El 21 de gener vam sentir la cridòria que pujava del carrer. Una multitud d’homes,  de dones i nens havien baixat a donar la benvinguda als soldats, que avançaven amb pas ferm. Vam córrer al despatx d’Enric Granados per veure el carrer des del balcó. I ja vam tenir el primer desengany; el noi que molts cops des del finestral del pis de sobre del nostre ens increpava titllant-nos de feixistes, ara el vèiem al carrer amb la boina vermella dels falangistes al cap. I quan vam entrar a les habitacions de la Diagonal que ens havien pres, vam veure que de la gran bandera catalana que havia penjat de la tribuna, n’havien fet dues d’espanyoles.

No va passar ni una setmana que no vinguessin funcionarisdel govern a buscar el papà. Van registrar el nostre pis i el d’Enrique Granados, allí van trobar una pila d’exemplars del llibre La República, els van tirar al jardinet del celobert i fent-ne una pila, els van cremar, tenint-nos a nosaltres cinc dempeus al davant. Mentre la foguera cremava, mirant-nos, proferien tota mena d’insults contra el papà.

La guerra havia acabat. I ens vam adonar que nosaltres també havíem perdut.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on ""

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*