III. Els cinc durant la guerra

El 18 de juliol de 1936 els cinc estàvem jugant amb els soldats de plom al terra de la sala del billar de la torre de Sant Feliu, abissinis contra italians. De sobte l’avi entrà i ens digué: “Nens, apa, a taula. Avui el papà no ve a dinar”. L’avi  i l’àvia no pararen de comentar el que els havia dit el papà, per telèfon. Parlaven d’un aixecament militar i que a Barcelona hi havia aldarulls al carrer, el papà era a l’estació del carrer Aragó però el tren no circulava perquè el tenia retingut un escamot. El papà va venir l’endemà o l’endemà passat. De moment a la Torre dels Dimonis les coses seguien igual però l’atmosfera havia canviat. L’aixecament no es va poder avortar i la guerra prengué. Espanya s’havia trencat en dos bàndols: l’Espanya Nacional revoltada a les ordres del general Franco i l’Espanya que seguia sota la República, amb Barcelona i Madrid, seus dels governs de Catalunya i d’Espanya.

Els milicians cremen les imatges religioses

El papà i els avis no viurien tranquils. El govern de la Generalitat no va poder controlar els grups més exaltats. La gent de l’esqueramés radical va veure en la guerra l’oportunitat de fer la revolució somiada, i els escamots més encesos, animats per la CNT, van sembrar el país de morts. Una persona pel fet de ser catòlica i rica ja era sospitosa. Molts capellans i moltes monges van morir assassinades. L’Església oficial havia estat al costat de la dreta i ara els bisbes beneïren la revolta militar com si es tractés d’una croada religiosa, contra dels pèrfids comunistes.

Una tarda es presentà a la torre un escamot armat amb fusells i registrà la casa, arreplegà les imatges religioses que trobà, les amuntegà a fora i les cremà. El papà, tement-ho, ja havia enterrat el cap del santcrist a la capçada. Passats uns dies l’escamot va tornar i aquest cop es van endur el papà. La indignació dels cinc va ser tan gran, que els vam insultar i tirar pedres i quan es giraren amenaçant-nos i volent-nos  pega, ens vam enfilar a un arbre i mentre ells de baix estant ens escridassaven, nosaltres ens hi vam pixar al damunt.

Moren l’avi i el papà

Un matí que érem al parterre de davant la torra regant les plantes la minyona ens va dir que el papà ens esperava. Hi vam anar corrents i ens acompanyà a l’habitació dels avis. L’avi estava malalt i ens va dir que li féssim un petó i ens n’acomiadéssim, perquè es moria. Una mort dolça però suposo que altament preocupat. Era el 10 de gener 1937. Al cap de pocs dies el papà emmalaltí d’una pulmonia que havia agafat  els dies de reclusió. Una germana de la mamà, la tieta Araceli, va venir a cuidar-lo. Nosaltres vam témer quetambé es moriria, com succeí el 22 de gener, després que ens acomiadéssim d’ell. Nohavin passat ni quinze dies de la mort de l’avi. El papà tenia 50anys.

Em recordo molt bé de l’enterrament, com baixàvem l’escalinata acompanyant el fèretre, i de la gent que ens esperava a baix. Vam anar a Barcelona i un cop que érem al panteó van portar el taüt de la mamà, per ajuntar-lo amb el del papà, com era la voluntat d’ells dos. Abans de ficar-los a la tomba van obrir la caixa de la mamà. Les persones grans no volien que ens hi acostéssim però no van poder-nos-ho impedir. Vam veure la mamà, cinc anys després que havia mort. I per estrany que sembli, la vaig trobar molt bonica i em va fer feliç. El vel blanc cobrint-li el rostre, la cabellera molt negre baixant-li fins a pit, tota vestida de blanc, amb el vestit de quan es va casar perquè va dir al papà que volia rebre-l al cel, vestida de núvia. Quantes vegades havíem comentat els meus germans i jo la sensació tan bonica que havíem viscut els cinc!

Ens prenen la torre

L’àvia decidí tornar a Barcelona amb els nens. Les minyones i el xofer ens van deixar. El porter també. El despatx de l’assegurança mèdica va cessar i els empleats van desaparèixer. L’àvia temia que si abandonàvem la torre també ens la prendrien i per evitar-ho decidí que els nets hi aniríem, tornant-nos de dos en dos, acompanyats d’una senyora de sant Feliu, que era de la seva confiança. Fins que una nit que ens tocà a l’Abelard i a mi, en fer-se fosc ens tancà fora de la asa i ella marxà al poble, on es va estar fins a ben entrada la nit. L’endemà  i l’altre demà i l’endemà passa… va fer el mateix. Quan l’àvia ens trucà li vam explicar la facècia i va venir a la torre i va despatxar la senyora a dida, esbroncant-la a desdir. La veritat és que aquells vespres vam passar molt fred i molta por.

Ja no calgué que mantinguéssim la guàrdia perquè la Generalitat ens prengué la torre. No hi vam tornar més. Acabaren ocupant-la uns refugiats que per  escalfar-se cremaven els llibres i els mobles que no usaven i, quan acabada la guerra van marxar, deixaren la torre feta un merder. El Miquel Ángel i el Manuel hi van anar i van recollir el que era encara aprofitable. El Manuel va endur-se un munt de papers, molts  mig cremats, i exemplars de llibres del papà, ntre d’altres uns quants exemlars del de la República: un tresor documental del qual s’ha servit al llarg de molts anys per reconstruir la memòria dels avis i dels papàs.

La Generalitat s’incauta de la casa

Encara em sembla que la veig, l’àvia on el llarg corredor tomba cap a la rotonda i la sortida del pis de la Diagonal, discutint abrandadament amb uns homes e la Generalitat que la comminaven a abandonar el pis perquè la casa quedava incautada per a ús de la conselleria de Sanitat. “Però on olen que vagi, amb cinc criatures sense pare ni mare?”, els cridava. L’àvia era gran i estava delicada i hi veia poc; però tot temps va mostrar una fortalesa molt gr, quan es tractava de defensar els seus nens.

S’arribà a una solució diguem salomònica. “Nosaltres ens quedem la casa i les habitacions dels pis que donen a la Diagonal (saló, despatx i dormitori gran) i vostè amb els nens la part de darrere”. Afortunadament la divisió era possible perquè l’escala de servei dona a la cuina.

A corracuita els paletes van fer un mur amb totxos. Abans, i no sé com, vam traslladar els mobles, les tres llibreries incloses, al tros de pis que ens quedàvem. Potser ens van ajudar els mateixos funcionaris de la Generalitat.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "III. Els cinc durant la guerra"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*