• 

El Jordi Sayrach em va preguntar si la torre que teníem a Sant Feliu de Llobregat era el nostre paradís, com per a ells ho són les Masies de Sant Roc de Pallejà. Li vaig contestar que no, que hi vam ser massa petits i vam deixar d’anar-hi a l’edat que començàvem a assaborir-la, i rere d’un seguit de pèrdues; la mare havia mort l’any 1932 i als pocs anys hi van morir l’avi i el pare, poc després esclatà la guerra civil i la Generalitat s’incautà de la torre i acabada la guerra, l’Ajuntament franquista ens la va expropiar amb l‘excusa de dotar Sant Feliu d’un parc verd, però ho arrasà tot i hi va fer uns camps de futbol. Però sí, hauria pogut ser el nostre paradís.

La torre era a la part alta i plana de l’extens terreny de la propietat. Davant de la casa hi havia una plataforma que s’estenia fins a la via del tren, situada a un nivell d’uns tres metres més baix, i la tancava una barana ornada amb les figures d’uns dracs amb ales, que la gent del poble confongué  amb diables, cosa que va fer que la mansió fos coneguda amb el nom de Torre dels Dimonis.

Descoberta de la natura

El terreny a partir de la torre feia baixada, fins arribar a la porta d’entrada principal, que ja era a tocar del poble. Un ample passeig travessava longitudinalment la finca; a l‘esquerra s’anaven alternant petites placetes enjardinades i a la dreta se succeïen el terreny dels tarongers i algun magraner, l‘hort de les verdures i la casa del guarda-masover. Al final del passeig s’obria la gran plaça del sortidor de brocal modernista, presidida per un alt i esvelt eucaliptus, al límit de la muntanyeta del Gurugú, plena de pins i d’arbustos, i de lliris silvestres que a l’estiu feien una flor d’un blau molt bonic.

• 

Baixar amb el papà al sortidor era una viva lliçó d’història natural. Un dia ens aturàvem per salvar una vespa que s’ofegava en un bassal d’aigua, un altre dia miràvem els esforços d’un escarabat per escapar del setge que li feia una munió de formigues, o, veient una llombric un capaltard ens explicava que si es partia en dos trossos les dues parts vivien, autònomament. La lliçó que més hem recordat és la de la tarda que asseguts amb ell a la  capçada, va caure una ratapinyada al nostre costat; l’agafà i ens en mostrà les afilades dentetes, les ales i els ullets amb els quals, ens va dir que no hi veuen. Amb una cullereta li vam donar llet uns dies seguits fins que emprengué el vol. Quan al vespre vèiem la colla de ratpenats voleiar sobre nostre crèiem que la ratapinyada que vam salvar ens saludava. No seria així, però ens quedà el sentiment de la nostra proximitat amb els ratpenats, amb els ocells i amb tots els animalets, i amb la natura.

‘Agricultors’

La franja de terreny de la capçada pròxima al mur que separava casa nostra d’una vinya veïna en la van adjudicar a nosaltres perquè hi féssim fang, o hi dirimíssim les batalles amb els soldadets de plom que ens inventàvem. Un tros l’havíem convertit en el nostre hortet experimental. Amb la col·laboració de l’avi hi havíem plantat alguna col i uns quants cigrons, dels quals en nseguíem la germinació i el creixement.  El Manuel que arran del llibre que escrivia repassava els temps passats, li agradava dir que és a Sant Feliu i al costat de l’avi on va aprendre a fer d’agricultor. Però la lliçó magistral ens la va donar quan ens ensenyà com es fa un empelt.

Pedagogia infal·lible

Un dia que érem al bosc, sols, ens vam entretenir desbaratant amb un tronquet la processó d’una família d’orugues, que havien baixat de la bossa blanca penjada en la copa d’un pi. La cara i la boca  se’ns inflaren horrorosament, amb una coïssor terrible. Sort de l’avi que ens curà no recordo com. Un altre dia va ser ell, que ens va fer plorar. Teníem el costum de mossegar-nos les ungles i no fèiem cas de les seves advertències. Com qui vol jugar, ens untà els dits fregant-nos-els amb el pebrotet anomenat bitxo. Quan ens mossegàrem les ungles la picor ens feia plorar i al tocar-nos els ulls la rabior encara es feia més punyent. Un cop escarmentats apagà el foc rentant-nos la cara amb molta aigua; mai més ens vam mossegar les ungles.

• 

Record de la mamà

Al costa de la franja de la capçada que era nostra hi havia com una llarga pista de ciment, que no sé amb quina finalitat s’havia creat. En el capçal s’hi havia fet un seient de ciment i darrera hi havia dos xiprers que recordo molt alts. Allí  se m’han quedat gravats els papàs –l’única imatge que retinc de la mamà— i nosaltres cinc, jugant amb unes grans pilotes de goma, cada una d’un color diferent, tots molt vius. Ara imagino que les comprarien en la fira de la festa major, que se celebrava entorn del 10 d’agost, festa de  sant Llorenç, patró de la vila. Si això és així, a la mamà li quedava just un mes de vida. Quan hi penso em venen a la memòria unes ratlles d’un escrit del papà que el Manuel em va ensenyar, en el que explicava que la mamà deia que tanta felicitat no era possible que durés gaire.

El ferrocarril MZA

El ferrocarril és un altre dels elements que recordo més de la Torre dels Dimonis. Féssim el que féssim, així que en sentíem la fressa corríem cap a la barana per veure’l passar. El que més ens agradava era el tren de càrrega, era el més llarg, potser amb vint vagons, potser trenta, que comptàvem amb una cantarella rítmica. El que ens deixava estupefactes era  la locomotora del tren exprés, l’enorme caldera negra ajaguda,  encastada amb la cabina del maquinista, i les immenses rodes mogudes per una llança d’acer. De tant passar i veure’ns els maquinistes ja ens coneixien i ens saludaven fent sonar l’agut xiulet de la màquina. El tren s’aturava a l’estació, no gaire temps. Pitava un altre cop, feia unes poques passes endavant i desapareixia de la nostra vista, un cop que girava cap a la dreta i la muntanya l’ocultavava. Cap  on aniria? ens preguntàvem. El nostre món acabava en l’immens paradís tancat de la Torre dels Dimonis, del qual  ens en va expulsar la guerra. Ays després l’ajuntament franquista el derruí.

•