• 

Manuel Sayrach, arquitecte humanista

Quan arribàvem del col·legi alemany el papà sortia del despatx i venia a rebre’ns a la rotonda. Sempre ens preguntava com havia anat. Després tornava al despatx on s’estava fins l’hora de sopar. O fins que resàvem el rosari, cosa que fèiem en el seu despatx, de cara al cap del sant Crist que ell havia modelat, per fer la imatge de bronze que presideix el panteó de Montjuic.

Era  arquitecte però no només. Els matins treballava al despatx de l’entitat mèdica que havia fundat l’av. I la professió no la vivia com una manera de guanyar-se la vida sinó que s’hi lliurava alhora que vivia totes les arts. El Manuel en la recuperació que ha fet de la figura del papà hi ha insistir molt, i va fer el possible perquè el subtítol del llibre que l’Ajuntament de Barcelona ha publicat sobre el papà, en lloc de qualificar-lo de modernista digués arquitecte humanista. Era una persona molt oberta i molt culte; i profundament creient, d’una fe, però, a la que hi arribava més a través de l‘art i de la vida que de la religió. Nosaltres érem molt petits però ja ens havia parlat de Déu, de la Mare de Déu, de Goethe, de Shakespeare… i ens havia fet escoltar la música de Wagner…

• 

L’avi, un home proper

De l’avi és de qui tenim més records concrets. Per començar, dels esmorzars que ens preparava. Era metge. El Manuel en la vitrina on guardava el que jo li deia el seu tresor, hi ha un escrit autògraf del gran doctor Ferran, el descobridor de la vacuna contra la ràbia, en el que li elogia una fórmula magistral que no sé per a què servia.  Però anem als esmorzars que ens preparava. Sovint hi havia melindros, que ens encantaven. L’habitual era una presa de mantega amb què untàvem la llesca de pa i al darrere, un rovell d’ou, amb sucre, tot dissolt amb vi ranci. Una meravella que no sé què n’hauria dit un dietista d’avui.

De l’avi hem recordat sempre la sortides amb el ford, les tardes de molts dies a la setmana. Sempre ens dirigíem primer a la casa d’algun malalt, d’aquests que s’enganxen al doctor i continuen reclamant-lo, encara que ja s’hagi jubilat. Nosaltres ens quedàvem dins del cotxe, fins que tornava. Ens deixava triar entre anar a la Barceloneta a veure el mar o, Balmes amunt, veure el tren que passava diria per la Via Augusta, enclotat. El que no sé és con ens enquibien dins del cotxe. Davant hi anaven el xofer i la minyona, separats de nosaltres per un vidre. Al seient principal s’hi posava l’avi i, si venia, l’àvia, i els nens repartits entre la falda, al seu costat i en els seients plegables que donaven l’esquena al xofer.

La plaça de les granotes

Un altre entreteniment habitual dels cinc era la passejada Diagonal enllà, fins on actualment hi ha la plaça de Francesc Macià. El camí el fèiem caminant, les voreres i els parterres ja hi eren però no la quantitat de cases d’ara, ni el trànsit de cotxes actual. La plaça era un espai sense urbanitzar, en el que enmig de la vegetació hi havia un bassal en el que hi vivien força granotes que, així que t’acostaves, feien  un salt i s’amagaven aigua endins. Al lloc li dèiem la plaça de les granotes. ¿Era una denominació popular o ens l’havíem inventat nosaltres? El Manuel em va dir que ho va preguntar a l’actual cronista de la ciutat, Lluís Permanyer, i que li havia respost que no li constava, però que no dubtés en donar-li aquest nom en el llibre que estava escrivint, que els noms amb què la gent bateja  els llocs solen ser més vius i ajustats que no pas els oficials, i que sovint acaben imposant-se, com ha passat amb el carrer en el que vam néixer que, finalment se l’ha reconegut com la Diagonal.