• 

Els cinc germans vam néixer a la casa de la Diagonal quan el carrer havia canviat el nom que ostentava des de 1922 d’Avinguda de la Nacionalitat Catalana, posat en temps de la Mancomunitat. Amb l’arribada de la dictadura del general Primo de Rivera (1924) se li va posar el nom del rei Alfons XIII, que durà set anys, fins l’abril de 1931 quan, proclamada la República es digué Avinguda 14 d’Abril. La gent, però, sempre continuà coneixent el carrer com la Diagonal, el carrer més llarg de Barcelona que travessa la ciutat de punta a punta, dissenyat pel gran urbanista de l’Eixample Ildefons Cerdà. En obrir-se aquesta via de seguida la burgesia hi construí els seus luxosos edificis, obra dels millors arquitectes modernistes de l’època. Naturalment acabada la guerra civil, l’any 1939, el govern victoriós va posar-li el nom del caudillo, Avenida del Generalísimo Franco, fins que el 1979 se li adjudicava oficialment el nom d’Avinguda Diagonal.

Què recordem de la nostra vida a la casa, els anys de la primera infància? El Manuel i jo n’hem parlat molts cops; ell ara portava temps escrivint el llibre sobre el papà, la mamà  i els avis i, d’altra banda, a mesura que un es fa gran sembla que senti la necessitat de recuperar, ni que sigui recordant-ho, el que ha viscut de nen i de jove.

Una família ben avinguda

A casa vivíem els cinc amb els papàs i els avis. Teníem dues minyones fixes, que dormien en l’habitació de sobre de l’òfiç, i el xofer, que vivia fora de casa nostra. Dels avis i del papà ens en recordem bé. A mi la imatge que se m’imposa és la de dinant o sopant. Al Manuel vaig preguntar-li si es recordava de com sèiem em va dir que no però jo sembla que ho vegi: l’avi ocupava el cap de taula, pròxim a l’entrada del menjador, a la seva esquerra seia el papà i a la dreta, l’àvia (la mamà ja no hi és). Jo seia a l’estren del cantó dret. Una cosa que el Manuel ha remarcat sempre és la veneració que el papà mostrava pels avis i, en especial, per l’avi. Ens havia ensenyat que al desitjar-li el bon dia o la bona nit li beséssim la mà.

De les converses a la taula recordem poques coses. Sí que ens va quedar que sovint citaven l’Espluga, cosa que ens va fer pensar que tindríem parents a Esplugues, la ciutat veïna de Barcelona, fins que molts anys després vam descobrir que es referien a l’Espluga Calba, d’on procedim els Sayrach barcelonins.

Al pis ens hi sentíem a gust. A nosaltres ens havien assignat l’habitació on ara el Manuel tenia al despatx (però del pis principal) i allí podíem fer el què volguéssim, fins dibuixar o pintar en la paret. I teníem l’espaiós terrat, obert a l’ample interior de l’illa de cases.

• 

La mamà recordada

De la mamà al pis de la Diagonal no en guardem cap imatge, fora de la del dia que era de cos present. El Manuel sovint explicava que recordava que, muntat en la bicicleteta de tres rodes, anava corredor amunt corredor avall i, per entre un munt de cames. A mi, aquesta imatge del bosc de cames també m’ha quedat gravada. Eren de la gentada que va venir a casa a donar el pèsam al papà i als avis.

El que sí que ens quedà molt present és la foto que penjava d’un marc modernista de la paret amb el rostre de la mamà i, sobretot, hem recordat sempre les anades amb el papà al cementiri. D’aquestes visites n’hem parlat molt, i sempre molt positivament. La mateixa tarda abans de morir el Manuel en va fer esment. Recordava que ens assèiem a tocar de la làpida que tancava el nínxol on la mamà havia estat enterrada provisionalment, a l’espera que el mausoleu estigués acabat. I li parlàvem sabent, però, que la mamà no era allí, només hi havia el seu cos, ella estava al cel. Així és com de petits vam aprendre a mirar la vida present en un sentit transcendent!

Alumnes del col·legi alemany

No sé exactament si el Miquel Àngel va anar-hi un curs abans que el Manuel i jo, ni si l’Abelard i el Narcís van arribar a anar-hi, diria que no. El col·legi alemany era a prop de casa, sobre la Diagonal, entre els carrers Aribau i Muntaner. Jo tenia sis anys, a punt de fer-ne set i el Manuel en tenia set. A ell i a mi sempre ens ha tocat anar a la mateixa classe per allò que per la data de naixement el tall no ens separa. L’ingrés i tot el batxillerat –vuit anys– hem anat junts a classe.

Del col·legi alemany en tinc un mal record, mentre que el Manuel diria que no, era més tranquil, tambe un any més gran. Mai no l’he sentit queixar-se’n. Per començar que el porter ens hi portés em desagradava. Era un exguàrdia civil, molt eixut, gens carinyós, de nom Gregorio. I al col·legi m’havien castigat més d’un cop, potser per enraonar a classe. En el quadern escolar que conservem veig que van escriure que probablement no podria passar a la classe superior el curs següent. Però va ser la guerra que ens impedí continuar, ja no vam anar més a escola fins a acabar la guerra, al cap de tres anys.

• 

Del col·legi alemany el record més agradable que m’ha quedat és l’amistat que vam fer el Manuel i jo amb una nena que es deia Rosa, que vivia al carrer Enric Granados, al pis de dalt de tot de la casa del costat de la casa Montserrat. Més d’un cop fèiem junts el camí de casa al col·le, o del col·le a casa. El Manuel encarregà a una dibuixant de Tretze-vents que en fes un dibuix per il·lustrar un escrit que va sortir a la revista. Sempre n’he guardat una còpia com un referent feliç de quan era petit.