Quan érem petits

Després de les gloses escrites arran de la malaltia i de la mort del meu germà Manuel, el capvespre canvia de registre. Ja ahir ho feia amb el bonic escrit de l’Eugeni que, partint d’una cosa tan peculiar com és una col·lecció d’esqueles, ens oferia una curiosa imatge del meu germà. He pensat recordar-lo en unes quantes gloses a partir d’anècdotes viscudes, emmarcades en l’àmbit familiar, i pel temps de quan érem petits.

Ho faré pensant especialment en els seus nets i renebots, amb els que es creà una sintonia molt gran. Un meu amic l’altra dia, comentant la mort del Manuel em va dir: “Ara només quedes tu”. Es referia als cinc germans i vaig pensar que sí, que tenia raó, i que quan jo falti i els esmentats nets i renebots vulguin saber coses de la infància de l’avi, no trobaran qui els les pugui contar.

Pensant en ells, escriuré el que recordi amb senzilles pinzellades, sense altra esquema que el marc dels anys i dels llocs als que em refereixi; no sé quantes seran, les gloses; em deixaré portar pel record. Que aquest escrit d’avui serveixi d’introducció: com la foto en la que  el Manuel, molt petit,  observa la bicicleta que examina el Miquel Àngel, un estiu viscut a la Torre dels Dimonis, de Sant Feliu de Llobregat..

 Amb l’artefacte que contempla el Manuel ¿hauria pogut fer el llarg i bonic camí que va cloure fa tres dies?

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Quan érem petits"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*