Eugeni Madueño

Un dia li vaig dir que si en Jaume era en certa manera el meu ‘pare’, en correspondència ell havia de ser el meu ‘tiet’.

En Manuel va posar cara de desconcert. Aquella cara de bona persona que tenia; com el seu tracte, sempre afable.

No sé si ho va assimilar del tot aquell dia. La qüestió és que anys després, quan vam decidir formar la comissió organitzadora de l’homenatge i reconeixement al Jaume Patriç, cada vegada que em trucava –que era molt sovint, i que implicava molt de temps al telèfon– feia broma i em deia ‘el meu nebot’.

El meu apreci per Manuel Sayrach –i pel seu germà Miquel Àngel– ve de l’època en què en Jaume em va fer saber que els creadors de ‘Bibi i Tobi’ –les formigues fantàstiques que protagonitzaven aventures a la revista Tretzevents– eren els seus germans. Des d’aleshores sempre he tingut una curiositat per saber d’aquesta família singular –burgesa però no tant; de la Diagonal però menys– i dels seus cinc germans, tres dels quals capellans obrers.

Però torno al Manuel. I a l’afició a col·leccionar esqueles de diaris que ambdós hem compartit. La meva és una col·lecció anecdòtica, d’esqueles que sorprenen. La d’en Manel, que ha anat construint des de l’any 1960 fins fa poc, anava més enllà. Ell s’interessava per la identitat i significació del personatge, i sobretot pels textos poètics que a l’esquela acompanyen les dades pràctiques com el nom del finat, l’horari del sepeli o el nom dels afligits.

–El poeta més socorregut és en Martí i Pol –em va dir en Manel quan, com si fos un objecte preciós: ho era– em va regalar una carpeta amb centenars de les esqueles que ha anat retallant durant mig segle.

La carpeta la encapçala (veure foto superior) el recordatori de la mort, als 26 anys, el 16 de setembre de 1932, de la seva mare, Montserrat Fatjò dels Xiprers. Apareix també, fotocopiat, el revers, amb uns pensaments escrits pel seu pare, Manuel Sayrach –«Vida: la mort / és l’únic port»

Dels centenars de retalls trobats a l’interior he fet una selecció apressada, però representativa tant dels personatges traspassats als que Manuel parava atenció, com dels versos utilitzats a l’hora de definir la personalitat i els valors centrals dels desapareguts. Uns valors i uns símbols que ara podem veure a l’esquela publicada ahir i en la que malahuradament ell és el protagonista.