‘Siguis on sigui…’

Avui m’aturo a donar voltes a una expressió que se sol pronunciar quan pensem en una persona que ha mort. Com dirigint-nos a ella diem frases com aquestes: “sigui on sigui que estàs”, o “des d’on sigui que ens veus”… En realitat, a què al·ludim? Una primera resposta seria dir que és un recurs retòric, una manera de dir que no l’oblidarem. Però jo em pregunto si aquesta necessitat d’al·ludir a un més enllà de la mort no respon a un anhel profund d’immortalitat, amb el que naixem i que, després, en el dia a dia, la contemplació de la força amb què veiem que la vida esclata arreu, veuríem confirmar-se:nel dia dissipant la nit, la primavera esborrant l‘hivern.

 Algú em dirà que aquesta “fe” en un més enllà és herència dels mès de mil anys obscurs, i d’impregnació de la religió catòlica en la societat. Però aquesta fe en un més enllà, no vindria també –o potser sobretot– del fons de l’ànima, i de veure com al món la vida sempre s’imposa? De fet savis molt grans de cultures com l’egípcia i la de la Grècia pagana, anteriors al cristianisme, han cregut en la immortalitat del’ànima humana. Savis tan enormes com el gran Aristòtil hi arribaven a partir de la reflexió. O com Plató que, meravellat de l’exce·lència de l’ànima humana, la feia originària d’un món transcendent.

Tots ens adonem que hi ha veritats poc racionals que superen la raó, en les que creiem, com són la fidelitat, l’amor, la confiança… o la bondat i la bellesa. Fins i tot el mal és una realitat que ens depassa. Sotmeses a laboratoris científics se’n copsa la incidència que tenen en la fisiologia i en la psicologia, com les petjades que deixem quan caminem. Però la seva essència, el seu valor, escapen de la ciència. Pertanyen al món de la saviesa , al qual s’arriba no a través de la lògica empírica sinó a través de l’art, de la poesia, de la mística.

D’altra banda si sentim com a nostra la cultura cristiana, ¿no ens hauria de costar menys inclinar-nos per la creença en la vida, més enllà de la mort?

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

2 Comments on "‘Siguis on sigui…’"

  1. Josep Ferret | 5 Maig, 2020 at 10:44 | Respon

    Avui he vist a la Vanguardia l’ esquela del seu Gemma. Al veure el nom de Sayrach he pensat en la Torre Sayrach o torre dels dimonis de Sant Feliu. Jo vaig neixer a Sant Feliu el 1944 i recordo haver estat a la torre, no a días de la casa si no als jardins. Al Facebook hi ha una página “Sant Feliu ciutat de les roses” i he penjat unes fotos de la Torre i he recordat la mort del seu germa. He vist el vídeo on ell ensenya la magnífica casa de la Diagonal. Recordo, ja fa anys, haver anat a un restaurant a la Casa Sayrach. No se si encara hi es.
    Es encantador que voste, a la seva edad, tingui una pagina “Capvespre” on escriu cada día.
    Que sigui per molt de temps. Una abraçada.

  2. Joan Bosquet | 7 Maig, 2020 at 13:08 | Respon

    Sí Jaume, tenim una necessitat d’al.ludir a un més enllà de la mort. Però tot posseeix una ultimitat,des de la partícula a l’univers. La darrera, la més alta i pregona, que molts creiem intel.ligent i personal, i que és paraula per tot i en tot, entra en la nostra història per fer-nos entrar en la seva eternitat (com bé diu en Llimona).Donem gràcies a Déu per haver omplert els ulls de llum i el cor de confiança al teu germà, d’aquella confiança que ens fa estar segurs que un dia el veurem.

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*