El meu germà Manuel ha mort als dos mesos d’haver-se-li declarat la greu malaltia que ha viscut amb pau, sense dolor, i amb la sort d’haver pogut tenir al costat la família, totes les hores del dia. A mi, havent conviscut amb ell més d 90 anys, se’m fa difícil fer-me a la idea que ja no el trobaré. El Manuel era un home vitalista, arrelat a la terra i als valors essencials de la vida, que en ell es poden resumir en dues paraules, la família i el país, viscuts amb amor i amb un toc de poesia.
Parlar de país és referir-me a valors tan primaris com la casa on va néixer, la masia dels Xiprers on descobrí la natura, la geografia, la història i, sobretot, les persones. Estimar homes com Verdaguer i Gaudí, l’escultor Rebull, l’admirada pintora Montserrat Gudiol, Salvador Espriu… És haver passat la guerra i haver vist que et prenien la torre i que bombardejaven Barcelona o que, en els anys fatídics “de la victorial” et clavaven un cop de puny perquè parlaves en català. Però la resposta del Manuel no va ser rencorosa sinó positiva, com sempre en ell: treballar per “fer país”, promoure l’Acadèmia de Llengua Catalana de la que n’estava orgullós. I construir una família on els valors humans que volia per al pais somiat fossin els canamás de la cèl·lula familiar.
Fer país i fer família en ell era una mateixa cosa, i a les dues tasques ha dedicat els dos llibres publicats: la història de l’Acadèmia i la vida i obra del pare, no només com arquitecte sinó com persona humanista, vida en la que entra també amb paper destacat la seva esposa Montserrat. Una vida que volia completar amb un llibre més personal (que no ha pogut acabar), dedicat també als avis i fins i tot a un lloro que teníem dissecat al pis, i que descobrí que era un regal d’una cosina monja que vivia a l’Argentina.
El Manuel era un home bo, senzill, alegre, donat als somnis, que sabia veure la part gran de les coses petites. Un home que ha cregut que tots tenim un ocell blau que ens porta a un món bo i bonic.
Recordo les visites a les dues cases i com ell mantenia l’atenció del grup amb la seva exposició feta d’arquitectura i d’història viscuda, malgrat l’esforç que suposava l’explicació i respondre preguntes i comentaris particulars. No acusava l’esforç ni el pes dels anys; el seu posat era el de la simpatia del perfecte amfitrió.
La seva és una mort propera de les ja moltes que portem en aquesta trista etapa que ens ha tocat viure. Que ell, i tots els nostres descansin en un bonic espai blau.
Amb una abraçada,
Jaume, m´hi he d´esforçar molt però al posar-m´hi, es com si en la meva vida
el teu record , tot el teu record, descansés en aquelles vacances als Pirineus i a Menorca de tant que van significar per mí i encara em desperten tot un agraïment. Avui rep, però, una forta abraçada de condol que no deixi res a fora