Araceli

Em fa il·lusió avui, primer diumenge de maig en què a casa hem celebrat sempre la Mare  de Déu d’Araceli, penjar una foto que podria subtitular amb el peu “La meva família andalusa”. No és  que ho siguin “tots”, d’andalusos, però ho és la meva cunyada, i en són una “meitat” el seu fill i les seves filles i, amb una bona dosi, el seus nets i netes. I m’agrada la foto perquè és feta al santuari de la  Virgen de Araceli, al cim d’un turó que es troba a Lucena, on vaig  acompanyar el grup perquè una de les meves tietes que ens acollí acabada la guerra Civil es deia Araceli.

En realitat va ser a  Roma, on vaig descobrir l’advocació originària d’aquesta marededéu. Al nucli més romà de la meravellosa ciutat, al Campidoglio, hi ha al capdamunt d’una solemníssima escalinata el santuari d’Ara Caeli, que vol dir l’altar del cel. Una advocació que vaig trobar enormement suggestiva, com si el temple amb el seu nom i la seva situació volgués clavar en el cor de la Roma pagana la idea cristiana de ser, la ciutat eterna, el camí que ens acosta al cel.

A la meva tieta el nom li vingué per un camí més pedestre i familiar. Li posaren en honor de la senyora que feia d’institutriu dels fills dels amos, que era molt bona dona i d’origen andalús, on havia  agafat la devoció a aquesta verge.  I en mi s’ajuntaren l’estimació  a la tieta Araceli, i el significat de l’advocació que vaig descobrir a Roma de fer de la vida un camí que ens du al cel, idea que traduïda a un llenguatge secular podria dir que el nom d’Araceli és un cant al valor transcendental de la vida.

I em fa gràcia que aquest nom m’evoqui i uneixi coses tan diferents  com Andalusia, la Roma eterna  i la meva molt catalana família.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Araceli"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*