Com un monjo

Molts cops quan em pregunten com visc el confinament responc que com un monjo. Com ells, ara visc apartat del món i tinc tot el dia per mi, amb estones per informar-me del què passa al món, altres per llegir, un temps per estudiar, per descansar, per escoltar música o fer pràctiques amb l’aquarel·la… I tot i la clausura, dedicar hores a escoltar les trucades que rebo o fer-ne jo, i enviar missatges a amics i coneguts.

Però sobretot visc com un monjo per la intenció d’esbrinar el sentit de la vida. En la situació actual puc valorar millor les coses; vivim pendents d’una pandèmia que se’ns pot endur en qualsevol moment i de la que, per salvar-nos-en, constatem que depenem dels altres. I ens adonem de quant injusta és la societat que fa que, mentre jo estic còmodament a casa,  milions de persones malviuen en cataus miserables o en campaments insalubres, on no poden ni rentar-se les mans.

Coses dramàtiques que no vull viure-les com un monjo de vida dissipada sinó reflexionant-hi, per buscar el sentit de la vida; per trobar perquè, malgrat tot, puc continuar creient que la vida és bona i bonica. Em cal fugir, en la mesura del possible, de l’excessiu soroll en què s’ha convertit la xarxa i servir-me’n per dialogar amb els amics; per saber com viuen el confinament i com pensen prendre’s la vida un cop desconfinats. Convertir  mòbil i telèfon en un locutori enriquidor!

¡Quin guany si el confinament em fa estimar més la vida real –tot i la mort– i viure-la amb una profunditat més gran!

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

1 Comment on "Com un monjo"

  1. La vida pot ser bonica, però tant injusta amb tanta gent innocent!!!

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*