Rosa d’Abril

“Rosa abril, Morena de la serra, de Montserrat estel: Il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al Cel” ¿Quants cops s’haurà cantat aquesta bonica estrofa del tendre i emotiu Virolai? La lletra i la música es pot dir que són recents, va ser ahir, com qui diu, que va morir mossèn Jacint Verdaguer, que n’és l’autor. Però la devoció a la Moreneta fa ja mil anys que la viu el poble català.

És com la muntanya. Trobant-se pràcticament al centre geogràfic de  Catalunya, vagis on vagis, per poc que pugis una mica a una altura veus el seu inconfusible perfil. Tan és així que fins quan he pujat a qualsevol muntanya inconscientment he mirat a l’horitzó, esperant veure-la. D’això en vaig ser molt conscient quan feia les milícies universitàries al campament de El Robledo, Segòvia, vaig pujar al cim del Guadarrama i  en no veure a l’horitzó ni el mar ni la muntanya de Montserrat vaig tenir una decepció.

És perquè el mite, la llegenda, la devoció ens ha entrat molt endins. La força dels símbols i els mites que conformen la manera de ser de la gent i del mateix poble. De vegades els mites són difícils de viure, com és el del fogós comte Arnau. Però el de Montserrat començant per la orografia és molt positiu, ens parla de fermesa i de permanència, d’elevació i superació… amb un accent d’altra banda de dolcesa perquè la joia de Montserrat és la Moreneta, la humil i alhora poderosa marededéu, celebrada com la mare del poble català.

I què més i podem demanar sinó que “ens guiï cap al cel”?

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Rosa d’Abril"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*