El tercer llibre que m’ha ocupat aquests dies de confinació és molt diferent dels anteriors, un llibre de divulgació que en tractar del pensador més gran de l’era moderna m’ha resultat força difícil. L’hauré de rellegir perquè encara ara no sé explicar bé el seu pensament. El llibre du aquest llarg títol: Kant. “Qué podemos saber y qué debemos hacer? En busca de los límites del conocimiento y de la moral. Són només 154 pàgines però que transcorren per un camí que trobo pedregós i ple de sotracs.
Immanuel Kant s’enfrontava amb els dos grans corrents imperants al seu temps: l’empirisme, que reduïa el coneixement a allò que és experimentalment comprovable, i l’idealisme, que donava prevalència al món de les idees. Kant, que va ser un entusiasta de la Revolució francesa i de la Il·lustració, estava d’acord que el coneixement neix de les percepcions sensorials, que ens donen a conèixer les coses. Però afegia que la nostra intel·ligència no solament recull aquestes percepcions sinó que té la facultat de relacionar-les i emetre judicis que, d’altra banda, connecten amb els grans conceptes de que la intel·ligència humana està dotada de per se. Gràcies a això, transcendim a veritats no experimentals, com són l’existència de l’ànima, la seva immortalitat i Déu.
Unes “veritats” que escapen del raciocini i que per transitar-hi, no hi ha via millor –diu Kant– que la bellesa i l’art, és dir, l’estètica. Haig de confessar que tot això no sé si ho he captat prou bé. Mentre ho llegia la ment em portava a altres lectures, en especial a la idea tan cristiana –i que ja exposava Plató–, que en procedir totes les coses de Déu creador, tot porta dins del seu ésser més íntim algun rastre de la Bellesa i de la Bondat de Déu.
Hauria d’aprofundir-hi més, però per fer camí ja em serveix
Hola Jaume,
M’agraden les teves lectures. Com sóc un apassionat de la filosofia, goso fer-te un comentari molt breu, del Kant epistemòleg (el de la teoria del coneixemt). Hi ha unes veritats que són com taulogies (A és A, 2 i 2 són 4). Són les veritats de la matemàtica i la lògica. Ell en diu proposicions anàlitiques a priori (en el seu complicat llenguatge). Analítiques perque no afegeixen nova informació. A priori, perquè no depenen de l’experiència. Després hi ha els enunciats empírics. Ara plou. La senyera té barres vermelles i grogues. Són fruit de l’observació. Kant en diu judicis sintètics a posteriori. Sintètic perquè si que afegeix informació. I depèn de l’experiència. Tot això no és cap novetat. Ara bé, afirma que hi ha enunciats sintètics a priori. Afegeixen informació, però no depèn del contrast de l’experiència. Un exemple, per ell, serien les intuicions espaials. Per ell l’espai euclidi (l’espai tridimensional) és una mena d’intuïció que necessita la nostra “ment” per poder concebre el món. És a dir, podem concebre el món i estudiar-lo, etc. però sempre cenyint-nos al marc mental que ens “delimita”.