• 

Acabats els vint capítols del Quixot vaig agafar El Rei Lear, de William Shakespeare. Després d’haver llegit no una vegada sinó diverses un bon nombre de les genials tragèdies del gran escriptor anglès, em sembla que puc dir que la del rei Lear és la que m’agrada més. Cada cop m’impressiona més. La figura del rei que en les primeres escenes apareix com una persona beneita, a mesura que l’obra avança adquireix unes proporcions gegantines, alhora que les filles Goneril i Regan esdevenen més dolentes mentre que la petita, la Cordèlia, et roba el cor per la seva bondat, el seu seny i la candorositat.

La lectura ens col·loca davant d’un drama colossal. Ens trobem en un món precristià en el que es despleguen les passions humanes fins assolir un grau d’una maldat terrible. Com diu el prologuista Northrop Frye, Lear se’ns apareix com una figura “gegant” no per unes  dimensions d’heroi, sinó per les d’un ésser humà que pateix fins l’indicible. Com més avança la narració el món més s’enfosqueix, i com més el rei embogeix, més profundes són les seves paraules sobre la naturaleesa humana.

Per capir bé el drama aconsellaria que en un full us féssiu un esquema dels personatges que hi surten, perquè els identificar-los en tot moment. Al centre poseu-hi el rei, el protagonista absolut. A la seva dreta els personatges bons i a l’esquerra, els dolents. En aquest drama els bons són molt bons i els dolents, molt dolents, talment les peces dels escacs que són o blanques o negres. I llavors, imaginar bé els escenaris. Shakespeare no els descriu, te’ls has d’imaginar tu. En  aquest sentit a mi m’ajudà molt veure la colossal pel·lícula del premiat director Kurosawa, que trasllada el drama a un fascinant Japó antic.

Quan s’arriba a l’esclat de la tremenda tempesta que atrapa al rei nu i boig del tot, la intensitat del drama esdevé asfixiant: “el seny” de Lear es fa essencial i la follia humana, corprenent.

•