Uns dies enrere vaig veure una fotografia del papa Francesc estirat a terra, resant als peus d’un crucifix. Vaig dir a una bona amiga meva, molt creient, que m’havia impressionat. L’amiga em saltà dient que ho veia una mica com una comèdia, que el que li agradaria és veure el papa al costat dels pobres. La meva amiga té raó si mira el gest com a representació, cosa que jo aplico al culte de l’Església catòlica en general, una qüestió que fa temps que em preocupa. Fa ja fa molts anys que en parlem. El meu germà Abelard va escriure un article molt dur en la revista Correspondència, l’endemà d’haver seguit la missa papal la nit de Nadal, al Vaticà. Ell era rector de la humilíssima parròquia de Sant Tarcissi, de Trinitat Nova (Nou barris), tan humil que, un cop que ell va morir, la van eliminar.

Jo en parlar amb aquesta amiga em fixava en l’actitud del papa. I era després d’haver conegut el confinament del rei de Tanzània amb vint concubines en un hotel super luxós. El que m’impressionà de Francesc va ser la humilitat dels gest (igual que dies abans m’admirà veure’l caminar sol pels carrers de Roma, dirigint-se no recordocap a on). Em pregunto: ¿hi ha gaires polítics que puguin fer un gest semblant? Si no et preocupes pels pobres de veritat, si no ets humil, si no vius austerament, no pots fer-ho. La gent t’ho tiraria en cara! Del papa actual, com de Joan XXIII, no tinc cap dubte que estimen i es preocupen pels més menesterosos, com no ho vaig dubtar quan l’abat de Montserrat Cassià Just una nit que sopàrem ell i jo sols en un barutxo  a tocar de la parròquia Major, em cofessà que li preocupava que la sumptuositat del monestir pogués donar un testimoni poc creïble de l’entrega, despreniment i pobresa personal dels monjos.

Si heu llegit algunes de les moltes gloses que he escrit al llarg de gairebé vint anys al meu bloc us haureu adonat que n’he parlat sovint, de com traduir la rica litúrgia de l’Església catòlica a un llenguatge modern, per tal que la gent no habituada a la “religió” no s’hi avorreixi, i que fins i tot les persones agnòstiques o atees, se sentissin impactades per les celebracions cristianes, com encara avui impressionen les esglésies humils, senzilles, semi-obscures… quan no hi ha ningú dins; només un profund silenci, i res més que la llumeta que crema al costat del sagrari i que mig il·lumina el santcrist.

Demà escriuré alguna cosa més, sobre aquest tema, partint el testimoni frapant del meu germà. Si mentrestant, o dies a venir algú en fa un comentari, serà molt ben rebut.