Ara Josep Ferret

Colònies d’estiu a Penyafort. Josep Ferret és al meu costat, a les escales del vell Molí. En la foto sencera hi surten 23 nois
Trobada del grup d’antics nois i noies de la parrròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedes a Can Grabuac, masia d’Eduard Sans (primer agenollat de l’esquerra) i de la seva esposa Maura Rovira, (segona de la dreta, fila de dalt). El Josep està al meu costat, a la dreta i un xic enretirat. La quarta per l’esquerra és la Montserrat Miralles, esposa del Josep. A la dreta de la foto la primera dempeus és la Fina Miralles i agenollat, el segon, també de la dreta, és en Jaume Ràfols, tots dos coneguts d’amics meus de Santa Coloma

Avui, dimarts ha mort finalment en Josep Ferret, un meu bon amic vilafranquí,  després d’una extenuant malaltia, snse que ell perdés mai la seva pau i serena alegria. El vaig conèixer a Vilafranca del Penedès, els anys entre 1958 i 1961. Per mi van ser uns anys extraordinaris. Era el meu primer destí de vicari, la primera vegada que faria de capellà. Sempre he considerat aquells anys com un primer amor. El degà em va assignar el jovent, els nois i noies obrers (de la JOC i de la JOCF) i els nois i noies de la JIC i de la JICF. Vaig disfrutar molt, tot descobrint que la meva tasca era ajudar els joves a trobar Déu fruint de la vida i treballant a favor del pròxim. I vaig tenir la sort de trobar nois i noies excel·lents, entre els qual en Josep, que acaba d’anar-se’n d’aquest món.

Què dir, d’ell? Que era un noi super-discret i que sempre tenia al costat; amb ell preparava les reunions del grup, planificàvem les activitats culturals amb el Museu, m’ajudava a fer la revista Acción… En totes aquestes coses, com també en les inoblidables colònies d’estiu a Penyafort, més que un deixeble era un company i un amic, de qui em meravellava el seu caràcter bondadós, tan natural que mossèn Vinyeta, perquè no el posés als núvols, em deia que no tenia mèrit perquè ja va néixer bo. Com si les flors no fossin boniques perquè ja hi neixen! Josep Ferret ha marxat en pau, acompanyat de la Montserrat , dels fills i dels  nets…

Espero no enyorar-lo, des que vaig marxar de vilafranca el veia poc, tot i que cada setmana rebia el seu missatge dominical, que anomenava la pausa. I ens trobàvem de tant en tant amb el grup de joves amics. Però el tenia molt present. Ara és més lluny.  O molt més amunt. Però els missatges hi arriben més de pressa i més nítids.

2 Comments on "Ara Josep Ferret"

  1. Telm Huguet Martí | 7 abril, 2020 at 12:50 | Respon

    Fou el Josep un amic entranyable.
    En aquest moment penso en el millor elogi que et puc fer : ” Has sigut, Josep, una persona que et trobarà a faltar molta molta gent, més de la que podem imaginar”.

    Molt encertat el teu comentari.

  2. Maura Rovira i Eduard sans | 8 abril, 2020 at 18:43 | Respon

    En josep va se sempre consecuent amb el seu pensamemt .

Respon a Maura Rovira i Eduard sans Cancel·la les respostes

El teu e-mail no serà publicat


*