Marc Galgo Pedragosa

Tot just avui (4 d’abril) fa tres setmanes que va començar aquest malson i estat d’alarma en el qual vivim tots provocat per aquesta pandèmia que fa estralls per allà on passa. Qui podia imaginar-se que aquell virus amb epicentre al mercat de Wuhan s’escamaparia tan ràpid per la Xina i pocs mesos després a Europa per la porta d’Itàlia. Encara recordo el cap de setmana del 22 i 23 de febrer quan vam sentir les primeres notícies que ens arribaven d’aquest país, explicant els primers contagis pel COVID-19.

Qui ens anava a dir com canviarien les nostres vides d’un dia per l’altre. Tinc molt present la tarda del dijous dia 12 de març, el dia que van tancar les escoles i ens van enviar a tots cap a casa, vaig pujar a casa els meus pares per xerrar amb ells una estona. Recordo que en qui vaig xerrar més va ser amb la meva mare, el meu pare és home de poques paraules, i tinc molt present el que em va dir: “Marc, potser ens haurem de confinar tota la família a la casa de la Garrotxa, potser allà estarem més segurs, no?”.

Tot semblava estrany, d’un dia per l’altre deixem d’anar a la feina, ens recluïm a casa, perdem la vida social, qui més qui menys li agafa la vena del teletreball…

Els primers símptomes

Els primers dies només buscàvem activitats que ens fessin mes portable aquesta nova rutina; miràvem pel·lícules, assajavem música, llegíem, arreglavem el jardí… I els meus pares, que viuen a sobre casa, feien el mateix, buscar-se entreteniments. No era estrany, doncs, veure a la meva mare sortint a la terrassa a estendre la roba o donar-nos algunes idees de com podar la buguenvíl·lea del nostre jardí, sentir-la practicar algunes estones al piano o demanar ajuda per solucionar-li algun problema amb les aplicacions del mòbil. Fins i tot, va crear un grup de WhatsApp amb tota la nostra família i allà hi penjava videos, imatges, jocs, endevinalles… res feia pensar que les coses podien canviar.

Va ser just passada la primera setmana de confinament quan ella va començar a sentir els primers símptomes, jo i la Sira, la meva dona, encara vam tardar un dia o dos a saber-ho… possiblement no volia amoïnar-nos. Al cap de dos dies i en veure que els símptomes de febre, mal de cap i pèrdua de gana persistien, vam decidir trucar al 061, però va ser impossible.

Pneumònia bilateral

Trucàvem, ens tenien una hora al telèfon i ningú l’agafava, tornàvem a telefonar, prenien notificació i ens deien que ens trucaria un metge passada una estona… però res! Sort en vam tenir d’en Josep Fontanet, un metge amic de la família, que va estar per ella en tot moment tota aquella setmana fins que finalment la van ingressar a l’hospital de Can Ruti. Allà ja ens van comunicar que tenia una pneumònia bilateral amb pronòstic greu. La preocupació a partir d’aquells moments es va multiplicar, no només per la situació crítica en què es trobava ella, si no també per la manera com ens tocava viure-ho, ella tota sola a l’hospital i nosaltres tancats a casa. Com a molt rebíem una trucada cada un o dos dies de l’equip mèdic informant-nos de com evolucionava la situació.

Sort en vam tenir els primers dies que ella tenia el mòbil i ens contestava els missatges i fotos que li anàvem enviant. Fins i tot, de tant en tant, la trucàvem per telèfon tot i que ella es cansava de seguida malgrat portar oxigen. Malgrat el mal pronòstic, els dies anaven passant i semblava que la situació no empitjorava. Quan la trucaves, ella responia els nostres missatges i algun cop deia que estava una mica millor… per nosaltres allò ja era un petit escletxa de llum.

Però la cosa es va torçar diumenge 28 de març quan va deixar de mirar el mòbil. Ja no mirava els missatges, ni tampoc responia les trucades. L’endemà pel matí, una metgessa ens va telefonar per dir-nos que la situació havia empitjorat molt i que anéssim cap a l’hospital perquè deixarien entrar a una persona per acomiadar-nos. Així ho vam fer, el meu germà Oriol, el meu pare i jo vam anar corrents cap a Can Ruti. Un cop allà el meu pare va pujar a veure-la. Va ser l’últim cop que algú de la nostra família la veuria encara conscient i en vida. L’endemà encara vam tenir l’oportunitat de tornar-la a veure, aquest cop hi vaig entrar jo però ja va ser perquè l’equip de metges em digues que la meva mare havia mort!!! 

Aquests són els darrers compassos de l’últim concert al que va assistir la meva mare. És la Simfonia número 2 “la Resurrecció” de Gustav Mahler interpretada per l’Orquestra de Liceu on hi va tocar un dels seus néts

Ara que fa uns dies que no està entre nosaltres i ens comencem a adonar de l’enorme buit que ha deixat entre tots nosaltres m’he posat a escriure aquest text per recordar-la i contribuir en aquesta gran iniciativa que han tingut el Jaume Sayrach i l’Eugeni Madueño de recollir tots els pensaments i escrits de tota la gent que l’hem estimada!!!

Un exemple de vida

La meva mare ha estat un exemple de vida!! Allà on anava encomanava alegria, vitalitat, optimisme, emoció, entusiasme!! Era carinyosa, generosa… i creativa, molt creativa!! Vivia l’art amb emoció.. primer amb la ceràmica, després amb l’escultura i darrerament amb la música!!! 

Gràcies a totes les persones; amics i familiars que d’una manera o altre ens heu donat suport aquest dies i especialment al meu pare que l’ha cuidat fins al final. Gràcies al personal sanitari (metges, infermeres, auxiliars..) que l’han atès durant tot aquest temps. I gràcies també a tota la gent que ha fet gestions a l’hospital a través d’algun metge o infermera conegut per facilitar-nos conèixer el seu estat i acompanyar-la quan nosaltres no hi hem arribat, donades les circumstàncies!!

Vull agrair l’enorme quantitat d’escrits que he pogut llegir aquest dies en el bloc i la gran quantitat de trucades i missatges que hem rebut! Tots els escrits i pensaments traspuen l’enorme estimació que tots vosaltres sentiu per la meva mare i me n’adono de la quantitat de llavors que havia sembrat en vida!!

Moltes Gràcies a tothom, us estimem de la mateixa manera com vosaltres l’heu estimada!!! Quan les coses canvïin li farem el comiat que ella sempre hauria desitjat!! 

Mama, t’estimo molt!!! 

_________________________
A la foto, Manel Galgo i Margarita Pedragosa amb els seus dos fill, Oriol i Marc