A mitja nit d’ahir va morir l’Urbano González, un colomenc d’adopció conegut de molta gent del poble. Es reunia amb un grup de jubilats a la plaça de la Vila o al carrer Sant Cales. Home enraonador, afable i simpàtic era d’idees fermes a qui no li faries canviar per res. Un home fet a l’antiga. El vaig conèixer quan teníem el local de Fòrum-GRAMA al carreró de Sant Domènec, a tocar de la casa on vivia amb la seva esposa, Josefa Serra, més coneguda per Pepeta. Home obert, un bon matí va entrar al local a veure què hi fèiemi i va tenir la satisfacció que una de les noies que treballava en la revista, la Cristina Mallo, era de Vilafranca del Bierzo, una ciutat molt bonica que l’Urbano, que havia nascut al poblet veí de Dragonte, estimava molt. L’Urbano va néixer fa 93anys.

Un veinatge tan proper donà peu a una relació amistosa. Gairebé no havia dia que en sortir cap a la plaça de la Vila o de tornada que no tragués el cap per la porta i si li semblava que no estorbava, es quedava a xerrar una estona. De temes seriosos! De política, de religió, de Catalunya, dels joves d’avui… O del seu poble, m’exlicava que era escolà i em parlava de l’Evaristo, i del seu pare que el feia anar a guardar les cabres a la muntanya. I recordava esgarrifat el dia que un home va matar el rector a la sacristia i a ell no el va ferir perquè aquell dia no va anar a la parroquia. I l’Urbano i la família, com tanta gent, va venir a Catalunya, va coneixer la Pepeta i s’hi va casar i “va tenir sort” perquè el sogre el va entrar a Can Baró, on arribá a ser contramestre. ¡Amb quin orgull que m’ho relatava!

Ara ja portava temps malalt, el duien al carrer Sant Carles o al parc Europa amb cadira de rodes. Quan anava a veure’l de vegades em semblava emmurriat, però així que la Pepeta el desvetllava i li deia que jo era allí, obria els ulls i em dedicava un ample somriure molt simpàtic i més d’un cop em deia “Tu encara ets capellà, no?”, d’un model que no coincidiria gaire amb els que ell estava habituat. I em confessava que de petit volia ser capellà, i em cantava algun himne religós o, més solemnement, em recitava el parenostre.

Ara ja descansa. Em diu la seva filla Núria que un seu amic poc abans de morir li va dir “Fins al cel”. Doncs això.

Ahir va morir la nostra estimada amiga Margarita Pedragosa, esposa de Manel Galgo. Demà li dedicarem la glosa. Víctima de la cruel pandèmia deixa un buit molt gran, en les moltes persones que fruïen de la seva amistat.