Vaig dir que contestaria la pregunta de si crec en la vida eterna. La meva resposta és que sí, però no com un dogma o veritat segura, com quan vaig estudiar teologia. Llavors per mi era una veritat absoluta mentre que avui és una creença. Per creure-ho em baso en primer lloc en l’ensenyament de Jesús, de qui he intentat sempre seguir el seu model de vida. De molt jove, em captivà l’ideal d’home nou que proposava, en el que això de la vida “eterna” hi entra com un corol·lari. Tinc molt present les converses de Jesús amb Nicodem i amb la dona del pou. A la dona a la que va demanar aigua, perquè tenia set, li va dir que ell n’hi donaria d’una altra mena d’aigua, una aigua que no s’exhaureix aquí a la Terra.

I em baso en una segona raó que no pertany a la raó “racional” però que em surt de la fondària del meu ésser. Hi ha en mi, i en la majoria dels humans, un anhel a no desaparèixer, a durar sempre, com expressa Joan Maragall al “Cant espiritual”. Però en mi, la prodigiosa vida que descobreixo en les persones, en la natura, i en tot, em fa pensar que perquè és tan rica i tan forta, ha de vèncer la mort, com deia Jesús. Penso  que Darwin ho devia sospitar quan va escriure que li costava creure en la mort total, perquè contradiria el meravellós procés de l’evolució de les espècies, cap a un fi sempre més elevat.

Una altra cosa és pensar com serem en el mé enllà. ¡És inimaginable! Jo diria que havent superat la mort haurem de ser éssers millors, pensi’s en la resurrecció, o en la gota d’aigua que torna al mar (com em va dir que creia el Pere Adell pocs dies abans de morir). L’essencial ha de ser que continuï viu el jo profund de cadascú.

Teilhard de Chardin deia que som animals racionals que venim de la matèria i assolirem la plena vida “espiritual”. Per què no creure-ho?