He llegit a VilaWeb l’entrevista que Josep Rexach ha fet a Marga Esteve, directora d’infermeres de l‘Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, en la que ella li parla del dolorós que és  morir sense tenir ningú dels teus al costat. Per això l’hospital mira de posar remei, col·locant un llit als costat del malalt per si un familiar vol acompanyar-lo un, dos, tres dies…, fins que mori. Rexach li pregunta si els moribunds volen saber que moriran. N’hi ha –contesta— que no, però molts li demanen si són ja  al final, i ella els diu que sí. Creu que és molt important que el malalt ho sàpiga i ho visqui amb serenor, per això miren de mantenir-hi bones converses.

El de la mort és un tema del qual en parlo sovint i els qui ho senten ho rebutgen com si es trobessin davant d’una cosa repel·lent. Crec que és un error i un empobriment de la persona humana. La mort forma part de la vida i cal preparar-s’hi, mentre vivim. Ho he dit fins a aquelles persones que pensen que  els creients la suportem millor, perquè en segueix el cel. La religió poc encarnada en el món ho predica així; la vida com una vall de llàgrimes. Jo ho crec en l’altra vida, en diré alguna cosa demà. Però acceptar la mort per aquest canvi em sembla que és devaluar la vida present, que és la vida que sabem “segur” que és real.

La vida té un gran valor; la persona humana, la família, la gent. El do de fruir i percebre la bellesa i la bondat, la capacitat d’estimar i sentir que formem part de la Terra. Olorar una flor, escoltar els ocellets o veure jugar els infants. Coses que es poden perdre per culpa de la maldat dels humans o per accidents de la natura (com la mateixa mort abans d’hora). Treballar per superar els mals i límits actuals encara ens fa més grans Aquestes coses i aquest amor ho hauríem de viure amb tanta autenticitat que, arribada l’hora de marxar, ho poguéssim fer almenys conformats. Romandria el bon record i allò que hem ajudat a ser.

¿Només això, tot i ser extraordinàriament ric?