Ahir vaig escriure sobre la societat que m’agradaria que sorgís un cop passat el malson de la pandèmia. Avui hi torno partint del fet que em beneficia a mi, home confinat, sol i vulnerable, el servei que ofereix el nostre Ajuntament  de dur-me a casa el dinar de cada dia, cosa que m’estalvia de baixar al carrer per anar a comprar.  

Ho deia ahir. L’atenció a les persones hauria de ser  sempre! l’objectiu primer dels governs de la Generalitat i dels ajuntaments. Ara aquesta atenció, davant el temor que el nombre de morts creixi escandalosament, s’ha desplegat, ni que sigui en detriment de l’economia. La vida de la gent abans que el diner!: s’improvisen sales hospitalàries, es recullen les persones sense sostre, es creen serveis per assistir als ancians solitaris, es tanquen les  residències que no ofereixen les mesures necessàries per evitar els contagis… i s’improvisen tota mena d’activitats culturals i lúdiques pensant en la gent confinada.

Els governs i els polítics després de la pandèmia hauran de canviar. Però som nosaltres, els ciutadans i les ciutadanes, els qui haurem de forçar el canvi, convertint-nos en la veu de la consciència d’un món més humà i més just, cadascú des el seu lloc i en la mesura que pugui. Tots tenim veu, tots podem cridar. Un clam es fa inesquivable quan és la multitud que crida. ¿O és que no recordem el lema que ens animava, que ens sostenia i enfortia durant la dictadura? “El pueblo unido jamás será vencido!”.

I no valen les modestes declaracions de ser poca cosa, de no servir… ¿És que l’esplendorosa brillantor diurna del sol priva a la cuca de llum d’alegrar-nos la nit, amb la seva superhumil llumeta?