Recordo els estius d’adolescent en la masia de Can Fatjó dels Xiprers com una etapa plenament harmoniosa. Parlo de quan tenia onze, dotze, tretze anys. El mas era enorme i situat en un lloc apartat, ara diria llunt de la civilització. Sant Cugat i Bellaterra eren a més de mtija hora caminant, Cerdanyola a una hora. Vivíem sols, però érem molts: els cinc germans, els sis nens del masover, el pagès de baix, les tietes, les minyones… i un món entorn de la casa, que era nostre. A tocar, el torrent boscós que abraçava el cor de la finca i, més enllà, més bosc, més camps, més vinyes. I vivint en els corrals els animals: les vaques, els conills, els tocinos, les gallines, les ovelles del pastor, que paraven en la cort de la part més llunyana de la masia.

¡La sensació de seguretat que dona identificar-te on vius! Sortíem de casa, ens allunyàvem camps enllà i sempre érem a casa. I des d’aquesta tranquil·la sensació, la rica descoberta d’un món vast i meravellós: el món de la natura. Sobretot ensinistrats pels sis fills del masover, que tenien la nostra edat però que sempre havien viscut al camp. Un dia descobríem el niu d’olla de les vespes, l’endemà agafàvem una serp i n’esbotzàvem l’amagatall i trobàvem  els seus ous, o atrapàvem un conillet silvestre… I com disfrutava, els dies de la verema!

Hi penso aquests dies de confinament perquè evoco els cops que anàvem més enllà del nostre món, com em toca fer ara. Les nits resàvem el rosari i jo el deia anant amunt i avall del barri, contemplant meravellat el cel tan ple d’estrelles, amb el camí de Sant Jaume que el travessava. I ecordo quan al camp agafàvem la flor de l’àngel i bufàvem perquè els pètals portessin a un món que no coneixíem el petó que els fèiem.

És el que faig ara, amb la ingenuïtat de quan era nen: bufo fort perquè el meu àngel arribi allà on de petit encarregava a la flor que portés el meu pensament.