He llegit l’impressionant escrit del doctor Caubet, de la Vall d’Hebron, que m’ha deixat esfereït. El retrat que fa de la pandèmia és horrorós, anuncia que en els propers tres mesos a tots ens infectarà el Covid-19 i que l’autèntic problema no será la malaltia sinó el col·lapse del sistema sanitari, que deixarà la major part dels afectats sense possibiitat de ser tractats, cosa que farà que els metges hauran de triar quins malats atenen, posposant, diu –com és natural– els vells. N’hi hauria per deasanimar-se i pensar que si la vida ja sempre penja d’un fil, amb la pandèmia que ens reclou a casa per fugir-ne, aquest fil és molt prim en persones grans, com jo.

Hi ha qui recorra a Déu, a la Mare de Déu o als sants demanant-los que els privi de caure malalts. Una meva amiga monja diu que resar és bo, i el papa Francesc demana als capellans que resin. I hi ha molta gent que voldria resar a un “algú” nebulós que creuen que ha d’existir, però que no acaben d’acceptar perquè, d’existir, com permet aitals calamitats?

Jo soc creient. Però d’un Déu que és “al cel”, de qui per tant amb prou feines podem saber res, un Déu de qui ens n’han parlat “homes sants”, com Jesús, i que “endevinem” quan en veiem besllums en la bellesa, en la bondat, en la vida que trobem pertot. I fins en el dolor. I com que visc en el misteri de no saber ni d’on venim ni cap a on anem, però em sento inserit en l’ordre meravellós de l’Univers, ¿què millor que abandonar–m’hi?

I, humilment, dir “pare nostre, que esteu en el cel…”