D’aquí a tres setmanes serà Setmana Santa i he  sentit que, amb això del coronavirus i dels confinaments de persones, de poblacions i, finalment, de tot Catalunya (i veurem si també d’Espanya),  se suspendran  les processons i les celebracions de Setmana Santa. En alguna notícia han dit que se suspenia la Setmana Santa; i és que per a la majoria de persones, la setmana s’ha secularitzat i si s’aboleixen les processons i altres celebracions, Setmana Santa desapareix.

M’agradarà que quan surti el meu llibre Laetus dies hic llegiu el capítol novè, que dedico a la Setmana Santa. Avui, sota aquesta glosa hi copio la que vaig escriure un Dissabte Sant, seguint de prop el pensament del gran intel·lectual George Steiner, i així veureu el tarannà de les altres gloses. A la Setmana Santa n’hi dedico deu, totes elles (excepte l’última que és una evocació familiar de quan d’adolescents la pujàvem a Montserrat amb les tietes), estan escrites de fora estant de la setmana religiosa,  però prenent de la litúrgia el seu riquíssim contingut, que m’agradaria que amarés la setmana laica.

I no  deixo d’evocar les setmanes santes religioses que vaig viure als anys joves i els de capellà primerenc. Però em pregunto –com un dia que en vaig parlar amb la Chelo—de quina manera festes tan profundes i tan humanes com Setmana Santa, Nadal o el Corpus… que tan van arrelar en el nostre poble, es podrien seguir vivint, sense perdre’n el significat que contenen.

Acabava la glosa titulada “Setmana Santa en temps laic” amb aquesta afirmació; “Assajo de viure-la en la doble condició de ciutadà laic i, alhora, d’home de fe”.

El llarg dissabte

Comento un fragment del llibre de George Steiner Un largo sábado, que copio: “He tomado del Nuevo Testamento el esquema viernes-sábado-domingo. Es decir: la muerte de Cristo el viernes, con la noche que se cierne sobre la Tierra, el velo del templo rasgado; y luego la incertidumbre que ha debido ser –para los creyentes [Steiner es confessa ateu], algo tremendo: la incertidumbre del sábado en el que no sucede nada, en el que nada se mueve; y luego la resurrección del domingo. Es un esquema de una fuerza sugestiva ilimitada”.

Jo també ho penso; per això he escrit diverses vegades que la societat laica hauria de “traduir” no solament la Setmana Santa sinó tot l’any litúrgic, al llenguatge laic, per aprofitar aquesta “força suggestiva”, tan gran!, de la que parla Steiner que tenen les celebracions de la litúrgia catòlica.

Steiner continua la reflexió amb una pregunta i una resposta corprenedores: “¿Cómo vivir ese sábado?” Parla de la fe dels marxistes que creien que la lluita de classes ens duria al paradís terrenal; també es refereix a la fe dels jueus en la vinguda del messies, que havia de salvar el seu poble… I parla de la fe que tenen moltes persones en la ciència, confiant que ens alliberi dels patiments. Però Steiner no deixa de ser pessimista: “Ese sábado desconocido de la espera sin garantías es el sábado de nuestra historia. En ese sábado hay una mecánica a la vez de desesperación –Cristo asesinado cruelmente– y de esperanza”.

És la característica del nostre temps, dels temps de la Humanitat, “las dos caras de la condición humana”. ¿Què ens quedaria? Steiner escriu que “sin la esperanza del domingo tal vez nos veríamos abocados al suicidio”. Al final, sembla que supera el drama humà com qui salva un riu, comptabilitzant els moments bons que ens ofereix la vida, talment passeres que ens duen a l’altra riba, sense mullar-nos.

Les alegries i les bones obres donarien un sentit prou satisfactori a la nostra existència.