Laetus dies hic”, 2: Un to col·loquial

Il·lustració de la glosa de la pàgina 33, que du el títol “Shorts”, dedicada al triomf del cos

Fa una mica més de dues setmanes (era el 17 de febrer), vaig publicar una glosa anunciant que preparava l’edició d’un nou llibre, i deia que abans de presentar-lo, li dedicaria més d’un comentari perquè quan el llibre vegi la llum, en certa manera les persones que visiten el meu blog n’estiguin informades,  i la l’esperin. Al cap i a la fi jo no escric per fer diners,  la majoria de llibres no es venen. Escric per mantenir viu i potenciar la mena de diàleg que s’origina entre qui escriu i els seus lectors.

El títol ja el vaig avançar, és en llatí i es pot traduir com “Visqui feliç el dia…” o “Que el dia transcorri feliçment”. El vaig triar pensant en el desig que la vida transcorri sentint-nos feliços. Aquest desig l’apunto partint, alguns cops, de reflexions entorn de temes molt seriosos. Per exemple, hi ha uns capítols dedicats al sentit de la vida, a la mort, a la qüestió de Dèu… però fins i tot aquests, no són gens saberuts, gens dogmàtics sinó breus, més atents a la reflexió que a la proposició.

I aquestes i les goses restants, gairebé totes, parteixen d’anècdotes quotidianes a partir de les quals, amb un to col·loquial, es cerca d’anar més enllà de la pura anècdota per veure’n aspectes més fondos.

Com exemple: de les gloses seleccionades reprodueixo la de la pàgina 23, que pertany al capítol 2, titulat De nit.

 

Apunt de la convivènia feta al Pla de Boet, amb nos i noies del Fondo

Recordo com una de les vivències millors que he viscut mai l’acampada al Pla de Boet, amb nois i noies del Fondo. Una altra vivència semblant va ser la dels dies que amb l’Andrés Castaño vam passar a la muntanya de Gredos un grupet d’amigues i amics als peus de l’Almanzor, al costat del chozo (cabana) d’un pastor, conegut seu. Uns dies isolats enmig d’uns paisatges amplíssims, espectaculars i bellíssims, amb nits inoblidables. No m’explico ben bé quins són els factors d’una sensació tan profunda: suposo que hi entra l’adonar-te de quant petit ets, en contrast amb la immensitat del paisatge que t’embolcalla, el cel ple d’estrelles, el silenci!, el murmuri de les aigües fugisseres del riuet.

Potser també perquè ets lluny del soroll i de les distraccions habituals. Abraçat per la foscor nocturna i pel silenci surten a la superfície les grans preguntes. Sobretot, les referents a Déu. ¿Hi ha rere els milers d’estels que contemples un Déu que ho harmonitza tot? ¿És Déu qui ha fet l’Univers? I, perduts en un racó de món i lluny de tothom, Déu ¿ens veu i ens té en compte?

Semblants a aquestes experiències son les nombroses sortides que he fet sol, ja de gan, per les muntanyes del Pirineu, especialment per l’antiga Baronia de Bellera, que vaig descobrir quan fent el llibre sore les Santes Colomes vaig descobrir Santa Coloma d’Erdo, un poble avui no solament abandonat sinó ensorrat, a la vora d’altres pobles que tmbé han mort. Hi passejo, intento imaginar la vida que hi havia anys enrere, quan a l’esfondrat monestir de la vall de l’Infern hi havia una comunitat de monjos i als pobles de Larén, Santa Coloma, la Bastida de Belllera i Erdo hi vivien unes quantes famílies i els nens i nenes baixaven a l’escola al poble que era a mitja hora, omplint l’espai avui mut, amb les seves veus i rialles.

És a la nit, sobretot, sota la immensitat del cel estelat que em pregunto què hi fem, a la Terra, què som, d’on venim, cap a on anem…

 

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Laetus dies hic”, 2: Un to col·loquial"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*