Cara i creu, els dies d’ahir i d’abans d’ahir. Dilluns va ser la trencadissa,  un dia desconcertant i immensament decebedor que ens oferiren els partits polítics al Parlament: una escena més de l’estúpida confrontació que viuen, ara motivada per la votació a favor que el president Joaquim Torra perdi el carácter de diputat.

Ahir, en canvi, va ser una jornada emotiva i d’afirmció de dos principis, que voldríem sempre presents –a part de les hores de llibertat que van viure els polítics del govern legítim de Catalunya–: la unitat i el diàleg. Però d’entre tot el que es va dir em quedo en el què va remarcar Raul Romeva, al afirmar amb entusiasme per què volem la independència, uns objectius grans i ambiciosos, i no solament per als  catalans sinó també per Espanya, per Europa, per la democràcia! I si “volem totes les eines” és per poder aconseguir-los amb la major capacitat possible.

És el que vaig dir a l’Elisenda Palusie la tarda que va ser a Santa Coloma: de la “independència” és l’últim del que jo parlaria (tot i ser l’instrument sine qua non); i sí remarcaria per què la volem: per aconseguir les moltes coses que la consellera Bassa també va enumerar, sobretot les que van a favor del benestar de la gent, dels nens i nenes, dels migrants, dels joves, de la dona, dels pobres, dels malalts, dels vells…

Al cap i la fi és quan ens parlen de la bellesa extraordinària d’un lloc que ens ve el daler d’anar-hi.

Sobre aquests dos dies us recomaano la lectura dels dos esplèndits articles d’Odei A.-Etxearte de Vilaweb.