Al matí he anat a veure el riu; no baixava carregat com em pensava, no ha sortit de mare però sí, que ho feia amb molta empenta. Mentre el contemplava des del pont, m’ha sobrevolat una parella d’ànecs collverds. Segurament cercarien els sues aneguets que, no podent volar encara, l’aigua se’ls hauria endut cap al mar. He recordat els ocellets que quan jo era nen vaig veure que un aiguat havia mort. Vaig pujar a la cadira com feia cada dia, per veure els ocellets, i vaig veur el niu buit. Vaig mirar a terra; els ocellets eren en un bassal, ofegats.

Lo d’ara no és un aiguat normal sinó una “emergència climàtica” –deien avui els entesos, un efecte del canvi climàtic, que ha fet molt de mal. He estat   escoltant les notícies i veient les imatges. Les enormes onades!, l’entrada del mar en pobles de la costa Brava, de l’Empordà,… I la catàstrofe del Delta de l’Ebre. El canvi climàtic i la destrucció del territori, de les platges, dels rius… tant ciment, arreu! No sé quants milers de metres quadrats de platja -han dit– que el delta amb pocs anys ha perdut per sempre!  I aquí, a Catalunya, el dany encara és petit si el comparem amb el que passa a l’Índia, a la Xina, als mateixos Estat Units.

I el Trump, que crida contra les “exageracions dels fanàtics” –diu– que ens volen fer creure que la terra mor!, quan estem millor que mai. Afortunadament al seu costat, la feble Greta Thunberg mou milions de persones, que han dit prou.

És la fe de la bona gent, que farà que els governs hagin d’abandonar les polítiques  que destrueixen el nostre Planeta.