L’Elisenda em va semblar com cansada. La sala d’actes de la Torre Balldovina era plena, ens convocava l’Assemblea Nacional de Catalunya evocant el dia de fa anys que va ser aquí per fer la presentació oficial del seu programa. El tema de la conversa es desgranà entorn de la pregunta “I ara què?” L’Elisenda va arribar tard. D’on vindria? Amb qui o amb què se les hauria hagut d’heure?

Ens va parlar del difícil moment que vivim i del difícil que és fer un programa acceptat per tothom. Les divisions dels partits. La nova situació política amb el govern socialista i encetat el diàleg promogut per ERC, les diferents maneres d’enfocar l’acció, i l’interrogant sobre la conveniència o no de les grans manifestacions, o la lluita al carrer… Jo vaig demanar la paraula, vaig ser l´últim d’intervenir, la meva pregunta va haver de ser escarida, l’acte ja es donava per acabat.

Simplement: dues imatges: una, la celebració de fa pocs anys de l’ANC al Besós, amb globos grocs. Molt bonic. Unes dues-centes persones. Un home que s’ho mirava em preguntà: “¿Qué hacen?” L’altra imatge, molts anys enrere, vigília de la pimera gran manifestació de Sant Boi. Se m’acostà un militant obrer, guanyat pel PSUC, per convence’m que anés “A la manifestación de lestatú”. Li vaig preguntar per veure què pensava què era això de l’estatut i em va respondre: “Es cosa nuestra, de los obreros.” Dos llenguatges!, vatua el quid! El primer –el nostre!—atrau els dos milions de catalans que som independents. I l’ANC ve  aquí i parla de “lo nostre”. Lògicament, ens engresquem.

Però perquè quan va a llocs suburbials no parla el llenguatge dels antics immigrants? No parlo de l’idioma sinó “de lo nuestro”, dels guanys que viurien ells i els sus fill amb una Catalunya sobirana?

 

N o t a: els micros, aquí, sí que van funcionar bé. Per què no poden fer-ho tambe els de laBiblioteca Central?