L’entrada de Puigdemont i Comín al Parlament Europeu em fa pensar quan en una partida d’escacs la Reina Blanca fa escac i mat al Rei negre. Cert que a la Torra Junqueres una pila de peons la immobilitzen, però l’àlfil Ponsetí baixa en diagonal i s’ajunta a la nostra Reina i guanyarem la partida. Tant els espanyols com Europa, que fonamentalment és un club d’estats i no la unió de pobles europeus, sostenien que la partida es juga a Catalunya; avui hem vist com el joc ja és al cor d’Europa.

M’ha satisfet molt veure Puigdamont i Comín ocupant el seu seient i que immeditament després fessin una conferència de prema des de la plataforma Diàleg UE-Cataluya. Em quedo el que ha dit un dels participants: que per més que Espanya i Europa diguessin que la qüestió catalana era un afer que incombia només a Catalunya, avui ha entrat ja de ple dret al Parlament Europeu.

Una conclusió: que no ens hem de deixar atrapar pel discurs que no cessa de pregonar la gent benpensant, els constitucionalistes i els qui prediquen que l’única sortida és l’autonomisme, almenys per uns lustres. Com un mantra, ens diuen i ens repeteixen que no hi cap altra sortida que o la dreta  extrema (amb Cs, VOX i PP) o el PSOE-UP, amb el suport d’ERC i altres partits que amb el vot o l’abstenció han dut Pedro Sánchez a la Moncoa.

Queda la via que la gent vam obrir l’1 d’octubre. Una via de la qual, avui, n’hem vist un ramal passar per Estrasburg.