He vist a estones la Marató de TV3 i m’ha costat alçar-me per fer altres coses, perquè seguir-la era un goig. Un goig que qualificaria d’espiritual, perquè  tot i que, com espectacle, ha tingut molts moments reeixits, amb cançons molt boniques i intervencions divertides i un bon treball dels presentadors –que bé el foraster i el seu doble!– l’emoció ho amarava tot.

El protagonisme l’ha posat la gent, amb la seva generositat i vivint la virtut de la compassió; i dic virtut perquè penso en el sentit genuí del mot, que significa que fas teu el patiment dels qui pateixen, el patiment dels malalts i el patiment dels pares, admirables!; el patiment dels malalts afectats per malalties destructives i incurables, però que hi fan front amb força i tenacitat, amb il·lusió i fins i tot amb alegria. Quina lliçó que ens donen sobretot els afectats, també en un grau superlatiu els pares. I els cuidadors, que dediquen la seva vida a fer que els que pateixen una situació tan greu, se sentin feliços.

M’he emocionat diverses vegades. Quanta raó té el Quim quan etziba un cop i un altre a les persones que l’escolten, “sou molt bona gent!”. En realitat la gent senzilla en el fons és molt bona. En tot cas és quan queda atrapada pels aspectes dolents i banals de la nostra societat que “obliden” la bondat innata. Per això desitjaria que la societat ens fes més addictes  a la bondat, i a la solidaritat, i a l’amor –amb les seves seqüeles, que són l’alegria i la bellesa. Ahir recordava l’eslògan.

Però cal que ens ho creguem: som bones persones! I que exercim com a tals.